Les polítiques per a fer front a la crisi no són fàcils ni infalibles. Amb tot, hi ha arreu del món occidental un criteri unànime sobre les línies generals a seguir, amb matisos gaire bé inapreciables entre els governs de dretes i els d’esquerres. Reunits els caps d’Estat o de Govern en el Consell Europeu han pogut fer un front comú davant la propera cimera del G-20. Divergeixen amb els Estats Units en la intensitat amb què cal continuar donant incentius a les grans empreses, però poca cosa més. I en contraposició a aquestes polítiques que en general aposten per retornar a la situació d’abans de l’inici de la crisi, sense tocar en absolut els fonaments del sistema que l’ha generada, apareixen les clàssiques veus “oportunistes i demagògiques”.
Una “demagògia” que pretén basar-se en la realitat objectiva dels fets: a casa nostra els qui pagaran la crisi seran els treballadors; en el context mundial, els qui més la pateixen són els països menys desenvolupats; els índex de fam i de pobresa al Tercer Món s’incrementen de manera alarmant; algunes fonts xifren en alguns centenars de milers els nens que moriran aquest any com a efecte directe de la crisi econòmica, que per a molts països ja s’havia iniciat uns anys abans amb el que s’anomenava la crisi alimentària, provocada directament des del països rics. Un visió “demagògica” que contrasta amb el “rigor” i la “serenitat” amb què s’aborda la crisi des de la Unió Europea o des dels Estats Units.
El veritable debat no està en veure com afrontaran la crisi aquells països que ja tenien dificultats per a sobreviure en una època d’opulència i d’esplendor econòmica; opulència i esplendor per a alguns, és clar. Sinó estudiar la millor manera per a garantir que les grans multinacionals i els grans centres de poder econòmic i financer puguin retornar a l’època de grans beneficis. Els uns opten per injectar cabassades de diners al sistema financer, perquè diuen que els manca liquiditat després d’un període de pèssima gestió, per la qual premien als seus alts directius amb sucoses primes. D’altres, aboquen els seus esforços i els seus recursos, els dels contribuents, a salvar una sobredimensionada indústria de l’automòbil, símbol de la prosperitat del món occidental, mentre aquesta aprofita l’ocasió per a rebaixar les condicions laborals dels seus treballadors. I encara n’hi ha que, després d’incentivar la bombolla immobiliària, ara intenten salvar el sector reconduint els seus excessos cap a l’obra pública, o reconvertint les promocions invenudes de vivenda lliure en vivenda protegida, amb càrrec als fons públics, està clar. Els economistes del FMI i en general de les grans potències intenten fer la quadratura del cercle: incentivar el consum, per tal que les empreses tornin a tenir grans beneficis, però limitant l’estabilitat laboral, reduint els costos de personal i rebaixant els drets dels treballadors, en un conjunt de mesures que eufemísticament en diuen “millora de la productivitat”.
Cal apuntalar el sistema perquè tot continuï igual que abans. I, per fer-ho, cal estrènyer el cinturó dels més febles. D’aquí les mesures que estan prenent els Governs dels Estats Units i de la Unió Europea; el proteccionisme vetat al Tercer Món és aquí promogut, amb càrrec als fons públics, per salvaguardar la nostra indústria; la mateixa cobdícia que va motivar deslocalitzacions ara pot aconsellar relocalitzacions a conveniència dels països rics; i les ajudes al Tercer Món, com tantes altres despeses “supèrflues” es redueixen dràsticament. Que la FAO alerti que la fam afectarà a més 1.000 milions de persones, o que hi pot haver aquest any 2009 uns quants centenars de milers de nens morts per efecte directe de la crisi, amb les preocupacions que tenen els nostres governs, és pura “demagògia”. I, malgrat tot, jo no puc evitar sentir-me més proper a aquesta “demagògia” que al "rigor" economicista dels nostres governs.
Una “demagògia” que pretén basar-se en la realitat objectiva dels fets: a casa nostra els qui pagaran la crisi seran els treballadors; en el context mundial, els qui més la pateixen són els països menys desenvolupats; els índex de fam i de pobresa al Tercer Món s’incrementen de manera alarmant; algunes fonts xifren en alguns centenars de milers els nens que moriran aquest any com a efecte directe de la crisi econòmica, que per a molts països ja s’havia iniciat uns anys abans amb el que s’anomenava la crisi alimentària, provocada directament des del països rics. Un visió “demagògica” que contrasta amb el “rigor” i la “serenitat” amb què s’aborda la crisi des de la Unió Europea o des dels Estats Units.
El veritable debat no està en veure com afrontaran la crisi aquells països que ja tenien dificultats per a sobreviure en una època d’opulència i d’esplendor econòmica; opulència i esplendor per a alguns, és clar. Sinó estudiar la millor manera per a garantir que les grans multinacionals i els grans centres de poder econòmic i financer puguin retornar a l’època de grans beneficis. Els uns opten per injectar cabassades de diners al sistema financer, perquè diuen que els manca liquiditat després d’un període de pèssima gestió, per la qual premien als seus alts directius amb sucoses primes. D’altres, aboquen els seus esforços i els seus recursos, els dels contribuents, a salvar una sobredimensionada indústria de l’automòbil, símbol de la prosperitat del món occidental, mentre aquesta aprofita l’ocasió per a rebaixar les condicions laborals dels seus treballadors. I encara n’hi ha que, després d’incentivar la bombolla immobiliària, ara intenten salvar el sector reconduint els seus excessos cap a l’obra pública, o reconvertint les promocions invenudes de vivenda lliure en vivenda protegida, amb càrrec als fons públics, està clar. Els economistes del FMI i en general de les grans potències intenten fer la quadratura del cercle: incentivar el consum, per tal que les empreses tornin a tenir grans beneficis, però limitant l’estabilitat laboral, reduint els costos de personal i rebaixant els drets dels treballadors, en un conjunt de mesures que eufemísticament en diuen “millora de la productivitat”.
Cal apuntalar el sistema perquè tot continuï igual que abans. I, per fer-ho, cal estrènyer el cinturó dels més febles. D’aquí les mesures que estan prenent els Governs dels Estats Units i de la Unió Europea; el proteccionisme vetat al Tercer Món és aquí promogut, amb càrrec als fons públics, per salvaguardar la nostra indústria; la mateixa cobdícia que va motivar deslocalitzacions ara pot aconsellar relocalitzacions a conveniència dels països rics; i les ajudes al Tercer Món, com tantes altres despeses “supèrflues” es redueixen dràsticament. Que la FAO alerti que la fam afectarà a més 1.000 milions de persones, o que hi pot haver aquest any 2009 uns quants centenars de milers de nens morts per efecte directe de la crisi, amb les preocupacions que tenen els nostres governs, és pura “demagògia”. I, malgrat tot, jo no puc evitar sentir-me més proper a aquesta “demagògia” que al "rigor" economicista dels nostres governs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada