Esquerra Republicana de Catalunya va perfilant la seva candidatura de cara a les eleccions europees, i ara pot començar a pensar en serioses possibilitat d’obtenir un escó a l’eurocambra. Confirmada la coalició amb Aralar i BNG, i pendents de la confirmació del PSM i d’EA, la candidatura de l’Oriol Junqueras guanya molts punts, encara que s’esvaeix definitivament la possibilitat d’un acord amb la que encapçala Ramon Tremosa. El sistema de circumscripcions que impera en aquests comicis, així com el nombre d’escons en joc, obliguen a buscar coalicions si no es vol quedar fora del Parlament europeu.
Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar el pacte de Galeuscat que aglutinava els grups nacionalistes majoritaris de les nacionalitats històriques, i s’ha de conformar amb un pacte amb el PNB. D’aquesta manera ambdues candidatures, que més d’un hauríem volgut veure plegades, queden més equilibrades i amb possibilitats de treure totes dues un resultat positiu. Vist des d’aquest punt de vista, val a dir que s’ha treballat bé des d’Esquerra evitant que CiU s’endugués, com en altres ocasions, partits nacionalistes que ideològicament podien ser molt més afins a ERC, com ara el BNG o el PSM. Probablement hi ha influït la desfeta electoral tant de Galícia com del País Basc, però en qualsevol cas el dribling d’Esquerra ha estat encertat i exitós.
Una altra cosa és contemplar el tema amb una mica més de perspectiva, i més enllà dels càlculs i de les habilitats tacticistes de les eleccions. Aquesta inestabilitat de coalicions i de pactes entre els diferents nacionalismes de l’Estat espanyol palesen una seriosa manca d’estratègia per part de tots, que sovint és hàbilment aprofitada pel Govern espanyol. Perquè els partits nacionalistes espanyols sí que tenen una estratègia clara i unitària en aquest sentit. El Pla Ibarretxe va fracassar per problemes interns del propi partit del Lehendakari, i també per manca de convicció i de valentia per part seva, però no va tenir mai el suficient suport dels nacionalistes gallecs ni catalans, que s’ho miraven com si el tema no anés amb ells. Tampoc es va saber reaccionar solidàriament quan s’aplicava d’una manera grollera i antidemocràtica la llei de partits per tal d’adulterar les eleccions basques. I darrerament havien estat els nacionalistes bascos del PNB els qui havien menystingut la negociació catalana del nou finançament, donant suport a canvi de ben poca cosa als pressupostos de Zapatero que altrament no hauria pogut aprovar.
Aquesta manca de rigor i d’estratègia pel que fa a les aliances dels nacionalismes perifèrics, l’estem pagant cara i la hi continuarem pagant si no hi ha un canvi de rumb seriós. No diré un canvi d’estratègia, perquè no n’hi ha cap, sinó l’adopció d’una estratègia comuna per fer front a un Estat centralista i antidemocràtic, que ens imposa una llengua i una cultura que no és la nostra, ens espolia econòmicament i ens nega els nostres drets.
Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar el pacte de Galeuscat que aglutinava els grups nacionalistes majoritaris de les nacionalitats històriques, i s’ha de conformar amb un pacte amb el PNB. D’aquesta manera ambdues candidatures, que més d’un hauríem volgut veure plegades, queden més equilibrades i amb possibilitats de treure totes dues un resultat positiu. Vist des d’aquest punt de vista, val a dir que s’ha treballat bé des d’Esquerra evitant que CiU s’endugués, com en altres ocasions, partits nacionalistes que ideològicament podien ser molt més afins a ERC, com ara el BNG o el PSM. Probablement hi ha influït la desfeta electoral tant de Galícia com del País Basc, però en qualsevol cas el dribling d’Esquerra ha estat encertat i exitós.
Una altra cosa és contemplar el tema amb una mica més de perspectiva, i més enllà dels càlculs i de les habilitats tacticistes de les eleccions. Aquesta inestabilitat de coalicions i de pactes entre els diferents nacionalismes de l’Estat espanyol palesen una seriosa manca d’estratègia per part de tots, que sovint és hàbilment aprofitada pel Govern espanyol. Perquè els partits nacionalistes espanyols sí que tenen una estratègia clara i unitària en aquest sentit. El Pla Ibarretxe va fracassar per problemes interns del propi partit del Lehendakari, i també per manca de convicció i de valentia per part seva, però no va tenir mai el suficient suport dels nacionalistes gallecs ni catalans, que s’ho miraven com si el tema no anés amb ells. Tampoc es va saber reaccionar solidàriament quan s’aplicava d’una manera grollera i antidemocràtica la llei de partits per tal d’adulterar les eleccions basques. I darrerament havien estat els nacionalistes bascos del PNB els qui havien menystingut la negociació catalana del nou finançament, donant suport a canvi de ben poca cosa als pressupostos de Zapatero que altrament no hauria pogut aprovar.
Aquesta manca de rigor i d’estratègia pel que fa a les aliances dels nacionalismes perifèrics, l’estem pagant cara i la hi continuarem pagant si no hi ha un canvi de rumb seriós. No diré un canvi d’estratègia, perquè no n’hi ha cap, sinó l’adopció d’una estratègia comuna per fer front a un Estat centralista i antidemocràtic, que ens imposa una llengua i una cultura que no és la nostra, ens espolia econòmicament i ens nega els nostres drets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada