Tant bon punt el PP i el PSOE han pogut, a base d’una tupinada indecent, desbancar el Govern basc han començat a fer bandera del que ells censuraven als nacionalistes bascos, però multiplicat i radicalitzat. Que el 55% de la representació de la ciutadania basca imposés els seus criteris era vist com un front que dividia la societat basca; però ara la situació és la mateixa només que és el 45% la que imposa el seu criteri. I si abans s’acusava el Govern Ibarretxe de prioritzar els temes identitaris, ara han reforçat aquesta priorització dels temes identitaris, només que des de la perspectiva del nacionalisme espanyol.
És el mateix que ha passat a Galícia, on abans de prendre possessió el nou Govern aquest ja ha amenaçat amb mesures en contra de la llengua gallega. I és el mateix que passa amb els nacionalistes més radicals representats a casa nostra per Ciutadans, i a nivell de l’Estat pel partit de la Rosa Díez, que tenen els temes identitaris com a úniques obsessions i raó de ser de la seva política; des del nacionalisme espanyol, està clar.
Però, com sempre, estem perdent la partida. L’obsessió per la llengua només és perniciosa quan el que es pretén es defensar la supervivència del català, del basc o del gallec; el frontisme només existeix quan l’aliança de Govern es fa a l’entorn del nacionalisme basc; i en definitiva l’únic nacionalisme és el que defensa els drets de la nació oprimida, i no el que defensa la nació opressora. Les diferències entre el nacionalisme d’ERC, del BNG o d’Aralar, i el nacionalisme del PP o del PSOE són mínimes: uns i altres defensen la llengua, la identitat i la independència del seu país, ja siguin els Països Catalans, Galícía, el Païs Basc o Espanya. Difereixen això sí en què uns defensen la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat per al seu propi país, mentre que els espanyols inclouen els països veïns conquerits; i l’altra gran diferència és que mentre ERC, el BNG o Aralar han renunciat a l’ús de la violència per a aconseguir els seus objectius polítics, no hi han renunciat ni el PP ni el PSOE.
És el mateix que ha passat a Galícia, on abans de prendre possessió el nou Govern aquest ja ha amenaçat amb mesures en contra de la llengua gallega. I és el mateix que passa amb els nacionalistes més radicals representats a casa nostra per Ciutadans, i a nivell de l’Estat pel partit de la Rosa Díez, que tenen els temes identitaris com a úniques obsessions i raó de ser de la seva política; des del nacionalisme espanyol, està clar.
Però, com sempre, estem perdent la partida. L’obsessió per la llengua només és perniciosa quan el que es pretén es defensar la supervivència del català, del basc o del gallec; el frontisme només existeix quan l’aliança de Govern es fa a l’entorn del nacionalisme basc; i en definitiva l’únic nacionalisme és el que defensa els drets de la nació oprimida, i no el que defensa la nació opressora. Les diferències entre el nacionalisme d’ERC, del BNG o d’Aralar, i el nacionalisme del PP o del PSOE són mínimes: uns i altres defensen la llengua, la identitat i la independència del seu país, ja siguin els Països Catalans, Galícía, el Païs Basc o Espanya. Difereixen això sí en què uns defensen la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat per al seu propi país, mentre que els espanyols inclouen els països veïns conquerits; i l’altra gran diferència és que mentre ERC, el BNG o Aralar han renunciat a l’ús de la violència per a aconseguir els seus objectius polítics, no hi han renunciat ni el PP ni el PSOE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada