Bilingüisme o monolingüisme?

Costa trobar algú dels qui discuteixen les escasses i tímides mesures institucionals per a salvaguardar la llengua catalana, que ho faci des de l’honestedat. Perquè, normalment, o bé es tracta de gent que no sap ni de què parla o bé de gent que l’importa un rave la pervivència o no d’una llengua i menys encara els drets de les persones; gent que només busca les raons i desraons més insospitades per a impedir la normalització de la llengua catalana i que es posin les bases per a garantir-ne la supervivència. En aquests casos, no hi valen ni argumentacions científiques, ni dades contrastables ni res de res. Però resta, o almenys així ho vull creure, una minoria que pot arribar a creure de bona fe que les actituds que nosaltres considerem hostils en realitat no són sinó l’aplicació de criteris objectius que igualment van encaminats a garantir la supervivència de totes les llengües, així com un bilingüisme o plurilingüisme on tothom s’hi senti còmode sense imposicions ni proteccionismes de cap mena.

Hi ha una manera ben senzilla de demostrar la falsedat dels qui, negant que vagin en contra de cap llengua, afirmen que, amb les polítiques preconitzades pel Partit Popular i pels altres partits nacionalistes espanyols, només es busqui una perfecta harmonia d’ambdues llengües. Només cal mirar el resultat de les diferents polítiques que s’han portat a terme en els darrers trenta anys arreu de Estat.

Ni el PP ni el PSOE no han fet ni un sol pas per aconseguir que les llengües catalana, basca o gallega siguin considerades pels espanyols com a llengües pròpies, de la mateixa manera que aquí hi podem considerar l’aranès. Així, que amb trenta anys de democràcia no s’ha avançat el més mínim ni en l’acceptació del plurilingüisme en l’àmbit estatal, ni en el coneixement de les diferents llengües de l’Estat essent molt més fàcil estudiar català a Alemanya o al Regne Unit que no a Espanya.

A Catalunya, amb trenta anys de governs catalanistes, no s’ha aconseguit ni tan sols aturar, o en tot cas ben just, el procés de decaïment de la llengua catalana en benefici del castellà. De manera que el bilingüisme es manté en una creixent asimetria entre la població catalanoparlant, però hi ha un increment notable de població monolingüe en castellà, incomplint cada vegada més els preceptes legals.

Al País Basc, on es partia d’una situació molt deficitària per a l’euskera, els governs nacionalistes van aconseguit redreçar mínimament la situació, evitar el que era un procés de desaparició imminent, però ni molt menys no van aconseguir una normalització de la llengua o que la població fos plenament bilingüe.

Allà on hi ha hagut alternances de Govern, com al País Valencià, a les Illes, a Galícia o a Navarra, quan ha governat el Partit Popular s’ha produït un clar retrocés de la llengua pròpia de cada comunitat en benefici del castellà, i quan han governat els socialistes amb prou feines si han aconseguit alentir el procés de degradació.

I és que el seu objectiu és molt clar, i només per ignorància podria arribar a creure en l’honestedat dels qui defensen les seves tesis creient que condueixen a un bilingüisme harmònic. Amb dades a la mà, es pot constatar que les polítiques nacionalistes no aconsegueixen assolir aquest bilingüisme harmònic, en igualtat de condicions, mentre que les dels populars sí que aconsegueixen avançar cap al monolingüisme espanyol.