Al segle XIX els incipients mitjans de comunicació més que donar notícies sobre fets ocorreguts en indrets allunyats geogràficament, el que feien eren reportatges. El reporter, viatger i aventurer alhora, tenia prou dificultats per a fer arribar els seus textos a la redacció del diari, i la transmissió podia tardar setmanes o mesos, de manera que no tenia cap sentit plantejar-ho com a notícia i forçosament havien de ser impressions generals sobre la realitat d’un país, del qual el reporter en coneixia just el terreny que trepitjava. Aquells eren altres temps. Ara en plena era de la comunicació, ens assabentem de tot a l’instant... o amb uns quants anys de retard!
Els mitjans de comunicació ens donen en directe les acusacions creuades entre els dirigents occidentals i els de l’Iran, arran de les temptatives nuclears d’aquest país. Sabem fil per randa el que ha dit i el que ha deixat de dir el president iranià, les propostes occidentals i les amenaces israelianes, però ningú ens havia dit res de la procedència de l’urani enriquit que fan servir els aiatol·làs per a les seves proves nuclears. I ara ens assabentem, almenys jo me n’he assabentat ara, que des del 1979 el Govern iranià és accionista de l’empresa francesa que produeix l’urani enriquit per a les centrals del país veí i en dedica una bona part a l’exportació. D’una banda, es munta la pantomima de fer veure que s’està en contra dels programes nuclears de l’Iran, però de l’altra els venen l’urani enriquit que precisen per tirar-los endavant. M’ha arribat amb un cert retard, la notícia. Com també em va arribar tard, ara fa uns anys, la notícia que la família de Bin Laden i la família Bush compartien accionariat en algunes empreses vinculades amb el món del petroli; o que un dels principals proveïdors d’armes de Hamàs, el grup radical palestí, és el mateix Estat d’Israel.
Som a l’era de la comunicació. Les noves tecnologies ens permeten seguir en directe qualsevol mena d’informació d’arreu del món, i connectar-nos a través de la xarxa amb qui vulguem traspassant tota mena de fronteres. Però són les mateixes tecnologies que el poder utilitza per a impedir que ens arribi determinada informació, amb mètodes molt més sofisticats que els que pretenia utilitzar el Saura ocupants els balcons del capdamunt de les Rambles, per tal que els periodistes no poguessin prendre imatges de la manifestació estudiantil, el dia que van girar cua per anar a manifestar-se a un altre lloc. I és que tenim molta informació, però “de la missa no en sabem ni la meitat”.
Els mitjans de comunicació ens donen en directe les acusacions creuades entre els dirigents occidentals i els de l’Iran, arran de les temptatives nuclears d’aquest país. Sabem fil per randa el que ha dit i el que ha deixat de dir el president iranià, les propostes occidentals i les amenaces israelianes, però ningú ens havia dit res de la procedència de l’urani enriquit que fan servir els aiatol·làs per a les seves proves nuclears. I ara ens assabentem, almenys jo me n’he assabentat ara, que des del 1979 el Govern iranià és accionista de l’empresa francesa que produeix l’urani enriquit per a les centrals del país veí i en dedica una bona part a l’exportació. D’una banda, es munta la pantomima de fer veure que s’està en contra dels programes nuclears de l’Iran, però de l’altra els venen l’urani enriquit que precisen per tirar-los endavant. M’ha arribat amb un cert retard, la notícia. Com també em va arribar tard, ara fa uns anys, la notícia que la família de Bin Laden i la família Bush compartien accionariat en algunes empreses vinculades amb el món del petroli; o que un dels principals proveïdors d’armes de Hamàs, el grup radical palestí, és el mateix Estat d’Israel.
Som a l’era de la comunicació. Les noves tecnologies ens permeten seguir en directe qualsevol mena d’informació d’arreu del món, i connectar-nos a través de la xarxa amb qui vulguem traspassant tota mena de fronteres. Però són les mateixes tecnologies que el poder utilitza per a impedir que ens arribi determinada informació, amb mètodes molt més sofisticats que els que pretenia utilitzar el Saura ocupants els balcons del capdamunt de les Rambles, per tal que els periodistes no poguessin prendre imatges de la manifestació estudiantil, el dia que van girar cua per anar a manifestar-se a un altre lloc. I és que tenim molta informació, però “de la missa no en sabem ni la meitat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada