Serials televisius

L’avantatge dels serials televisius és que pots deixar de veure’n uns quants capítols sense perdre el fil de la història. Els qui durant les vacances no han pogut seure davant el televisor per saber les peripècies dels protagonistes de la seva sèrie favorita, tampoc cal que s’hi amoïnin. Cada capítol és més del mateix, i de seguida es pot reprendre la trama argumental. És exactament el mateix que ens passa als qui seguim el “culebrot" polític del finançament, i els estira i arronsa entre els polítics de Madrid i els de Barcelona. Torno d’unes mini vacances a la Vallfosca, on he desconnectat de tot, però en poca estona m’he posat al dia: res de nou, tothom tira pilotes fora, la culpa sempre és dels altres, i els mitjans de comunicació es limiten a anar reproduint els estirabots de tots plegats.

Només cal repassar les portades dels mitjans de comunicació dels darrers temps per veure que són exageradament reiteratives. El fastig que generen és tan gran que fàcilment arriben a produir fàstic. I el pitjor de tot és que cadascun dels protagonistes d’aquesta esperpèntica tragicomèdia, quan li toca intervenir, ho fa amb uns aires de tenir la clau de volta, de dir la darrera paraula o d’haver trobat el desllorigador. I l’endemà es pot dir exactament el contrari, segons convingui, perquè ningú li retraurà ni li exigirà la més mínima coherència.

Hom pot perdre’s tranquil·lament pels cims i els llacs d’Aigüestortes, que no es perd res del que passa a la terra baixa. No només pel fet que un prioritzi el conviure amb la natura i voltar per aquells móns encimbellats, sinó perquè en aquelles valls sembla que es visqui al marge del politiqueig que es cou a palau. La destrucció de la Vallfosca, amb projectes faraònics sense cap cura amb el medi ambient, per exemple, no entén de polítiques de partit. I ningú diria que el desastre perpetrat en aquesta vall pirinenca s’hagi pogut fet amb un govern d’esquerres i un conseller de Medi Ambient ecosocialista.