Pàgines

diumenge, 23 d’agost de 2009

Incontinència estival

Aquest ha estat un estiu calorós, en què les altes temperatures s’han mantingut durant molts dies a nivells molt per sobre de la mitjana. I això es nota. Es nota en la gent del carrer, tant si fa vacances com si no, el ritme s’alenteix i la xafogor convida a lectures fàcils, però es nota sobretot en els polítics que es deixen anar en una fluixera que esperem que quedi oblidada tan bon punt comenci el nou curs. D’aquesta mena de diarrees estiuenques n’hi ha hagut per a tots els gustos: l’oportunitat de fer una remdelació de Govern, les acusacions d’espionatge per a amagar la corrupció que esquitxa els populars, la conveniència de celebrar manifestacions preventives amb aquell discurs tan ridícul de no posar benes abans de les ferides, i ara la dels dirigents d’Esquerra començant a posar condicions per a un futur pacte de Govern.

Puigcercós i Ridao fan una cursa de relleus per veure qui li engalta més grossa. I no tant perquè sigui una barbaritat el que diuen com per la contradicció existent amb el que s’ha fet fins ara, amb els acords del darrer Congrés del partit, i sobretot entre les seves pròpies declaracions. Va començar Puigcercós fent una afirmació contundent per a la propera legislatura: el primer Tripartit va ser el de l’Estatut, el segon el del finançament i el tercer ha de ser el del dret a decidir. Al cap d’uns quants dies semblava que ja es conformaria amb què els socialistes no votessin diferent aquí que a Madrid. Tot seguit, sortia amb una altra consideració ben assenyada: un pacte de govern s’ha de basar en una causa comuna. Ningú sap hores d’ara quina era la causa comuna ni del primer tripartit que va donar com a resultat un estatut ribotejat gràcies al pacte entre convergents i socialistes; ni quina era la causa comuna del segon tripartit que ha suposat una nova baixada de pantalons amb aquest sistema de finançament que no compleix ni el que marca l’estatut ribotejat. Temps enrere, Ridao havia afirmat que no es podia signar un nou acord de finançament si no s’hi sumava també CiU. Però d’allò ja fa molt de temps, com també en fa del darrer Congrés en què es van marcar unes línies vermelles de les quals en teoria no es podia passar, i que ja han quedat del tot desdibuixades de tant passar-hi pel damunt. En aquell mateix Congrés es va fixar la data del 2014, com a data per a l’exercici del dret a decidir; però ara aprovarem una llei que ho impidirà explícitament, i no pas per imposició de Madrid. I tan allunyat queda aquell Congrés que ara parlem del 2014 com a data per començar a parlar de la renovació de l’encara no estrenat sistema de finançament...

I aquí és on Joan Ridao acaba de llançar la darrera astracanada de l’estiu: “Governarem amb qui estigui disposat a demanar el concert econòmic en cinc anys”. I dic astracanada no pas perquè, si fos seriosa aquesta condició per a fer una coalició de Govern, s’hauria perdut l’equidistància i només ens quedaria una opció; ni tampoc perquè això suposa donar per caducat aquell acord del Congrés del partit; sinó perquè, si no ens hem vist amb cor de reclamar un sistema de finançament que com a minim s’ajustés al que establia l’Estatut, com carai volem anar a “demanar” el Concert econòmic.

Sembla una proposta tan absurda com la d’aquells que diuen que si no ens accepten ni aquest Estatut ribotejat en demanarem un altre, o fins i tot demanarem reformar la Constitució. Amb la vènia de ses senyories, s’entén.