Pàgines

dimarts, 25 d’agost de 2009

Política fàcil, per a principiants (II)

En política sembla que tothom tingui pressa. Res no pot esperar. O s’aconsegueix de forma immediata o ja considerem que estem perdent el temps; i ens podem passar anys i dècades reclamant accions immediates. A mi no m’importaria excessivament que els problemes es resolguessin a poc a poc, que s’avancés pas a pas, que s’anés fent via... sempre que s’avancés en la direcció adequada, està clar!.

Algú pot sentir-se apressat i reclamar per demà mateix la proclamació de la independència. Perfecte. Mentre que altres poden creure que és un camí que hem de recórrer per etapes. Bé, d’acord. Per mi, si pot ser aquesta tarda, no esperem pas a demà. Però tampoc em fa res donar un vot de confiança als qui creuen que ha de ser un procés gradual, que exigirà pactes, renúncies temporals i rebre alguna que altra clatellada. Això sí, vull veure que caminem en la direcció adequada, que realment es fan algunes passes, que hi som més a prop ara que no pas uns anys enrere. I em costa de veure-ho sincerament.

És el que passa amb la llengua catalana. La política lingüística ha estat portada sempre per nacionalistes; primer els convergents i després els republicans. Teòricament, es tractava de recuperar la normalitat de la llengua i garantir-ne el futur. Podíem fer-hi un vot de confiança, de la mateixa manera que els nacionalistes espanyols hi feien un vot de censura a priori. Però el temps passa i els resultats són els que són: la davallada de la llengua catalana continua en tots els àmbits. Es perd en qualitat i singularitat, es perd en àmbits d’ús i en alguns territoris ja s’ha trencat la transmissió generacional. Pràcticament tots els indicatius són negatius, però és igual: els polítics del Govern en lloc d’esmenar-se i reconèixer que anem de mal borràs, fan veure que no veuen res; i l’oposició espanyola, que està aconseguint el seu objectiu d’arraconar la llengua catalana i disminuir-ne el seu ús, continuen queixant-se per sistema.

I així podríem dir-ho en tots els casos, com en el finançament, per exemple. A priori, puc pensar que ha estat un mal acord. Però bé, anotem-nos les dades i l’any que ve o el següent en parlem. Tampoc passaria res si el finançament que necessita el país, en lloc de tenir-lo el 2009 com tocava el tinguéssim el 2010 o el 2011. Però no s’acostuma a fer així. Passi el que passi, cadascú mantindrà la seva posició, per principis, encara que la realitat demostri el contrari. En el món de l’empresa, un directiu que esgrimís grans eslògans i plans estratègics, però que al capdavall els números no li sortissin, el traurien per inútil. En canvi en la política, no. Creem uns eslògans, muntem unes estratègies, tant si són des del govern com si són des de l’oposició, però no baixem del burro, siguin quines siguin les xifres reals. O pitjor encara, ni tan sols interessa contrastar les dades. La realitat no interessa.