Pàgines

dimecres, 26 d’agost de 2009

Política fàcil, per a principiants (III)

Els polítics tenen una idea obsessiva del discurs. No poden admetre que les coses són molt més senzilles, a vegades inabastables, i que es mouen per pròpia inèrcia. I, aleshores, per a cada ocasió treuen el discurs que toca, ja sigui de govern o d’oposició. Amb el ben entès que quan es produeix una alternativa política en una administració els mateixos discursos es repeteixen encara que ara canviant els protagonistes. Ho veiem davant de qualsevol incident greu o d’una conjuntura global, així com també en els debats de política general o en els pressupostaris.

A principis d’estiu, quan hi va haver tot un seguit d’incendis forestals d’una certa magnitud, uns quants polítics d’esquerres van descobrir que les condicions climàtiques, que ells negaven rotundament quan eren a l’oposició, hi tenen molt a dir en això dels incendis. Una lliçó de geografia elemental que a alguns els ha costat molts anys d’aprendre i que a altres se’ls ha esborrat de la memòria tan bon punt han passat a l’oposició.

Si la crisi econòmica hagués esclatat uns mesos abans Zapatero no hauria guanyat les eleccions, perquè tothom l’hauria responsabilitzat a ell i a la seva política. De la mateixa manera que si la remuntada de la crisi, que en algun país sembla que ja en comencen a veure algun brot verd, es produeix clarament abans de les properes eleccions, el Zapatero no tindrà cap vergonya per adjudicar-se tot el mèrit. El que sigui, menys reconèixer que vivim en un món amb uns capacitats i unes possibilitats d’incidència limitades. Si algú vol retreure-li el fet de la crisi també li haurà de reconèixer el mèrit de sortir-ne; i a l’inrevés, si algú es vol penjar la medalla de remuntar la crisi, també se li hauria de poder adjudicar la responsabilitat de ficar-nos-hi. Quan hi ha un debat de política general o de pressupostos l’oposició ja té els discursos preparats. Un, dient que el Govern ha divagat i que no ha tocat els problemes reals de la gent, per si el governant fa un discurs més teòric; i un altre dient que ha avorrit el personal amb moltes xifres, però que hi falten idees i projecte general, per si se li acut de fer un repàs minuciós i quantificat de la realitat o de la seva politica de govern.

S’assemblen molt més els discursos dels uns i dels altres quan es troben en una mateixa posició, tant si és de govern com d’oposició, que els d’un mateix partit en una o altra situació. I és que, al capdavall, les diferències tampoc són tantes.