La història ja comença a sobrepassar tots els límits de la decència. Polítics i mitjans de comunicació, cadascun d’acord amb els interessos dels partits respectius, es van enfangant en una rocambolesca història, que no pot provocar sinó la desafecció de la ciutadania envers la classe política. De l’acció delictiva d’un personatge com Fèlix Millet a qui polítics de tots els colors han fet la gara-gara, i li han concedit o estaven a punt de concedir creus i medalles d’honor, s’ha passat a l’acció indigna d’absoluta deshonestedat dels qui creuen poder treure’n un rendiment personal o partidista.
Els mitjans de comunicació, de forma conscient i interessada, barregen sota l’apel·latiu de “cas Millet” els aspectes estrictament delictius i que ja estan en mans de la Justícia amb les relacions normals que en tant que President del Palau mantenia Fèlix Millet amb altres entitats i persones. Per exemple, ahir mateix, a les notícies del vespre de TV3 es feien ressò dels convenis existents entre la Fundació del Palau i la Fundació Trias Fargas, convenis més o menys útils o justificats, com els informes de la Generalitat, però perfectament legals i amb les implicacions econòmiques dels quals perfectament declarades i havent passat totes les supervisions prescriptives, incloses les institucionals i les internes de la Fundació del Palau i del Consorci on hi ha representants de totes les forces polítiques. Però tot seguit, els periodistes de Televisió de Catalunya encadenaven la notícia amb la següent dient que un altre cas que preocupa és el de la delinqüència amb robatoris amb violència. El que és evident és que hi ha hagut una negligència manifesta per part tant de l’anterior Govern com de l’actual, i per part de l’Ajuntament de Barcelona, també present al Consorci del Palau, en fer la vista grossa davant de la gestió que s’hi portava a terme. El desviament de diners, amb factures falses o no ben justificades, no podia passar desapercebut ni pels integrants del Consorci ni pels nombrosos vocals que té l’entitat, com remarcava ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, però molt menys els convenis signats i les memòries de l’entitat.
Tots els grups polítics, si tinguessin un mínim de dignitat i de decència, haurien de reconèixer la seva actitud negligent i, en tot cas, depurar les seves pròpies responsabilitats. El “cas Millet” comprèn el període de Governs de CiU, però també el període de Govern Tripartit. I representants de tots els grups polítics han aprovat pressupostos per al Palau que gestionava Millet, han donat el vist-i-plau als seus comptes i a les seves memòries. L’únic que he vist que honestament entonava un mea culpa, que hauria de ser compartit amb la resta, va ser el Conseller de Cultura. Certament al Palau hi ha hagut uns delinqüents que ja són davant la Justícia, però a les Administracions hi ha hagut uns irresponsables negligents, i els partits polítics en lloc d’assumir les responsabilitats compartides intenten amb absoluta indignitat treure profit de la situació amb el suport d’uns professionals del periodisme que no els importa col·laborar amb la cerimònia de la confusió. Ben mirat, potser sí que entre delinqüents, irresponsables i professionals indignes no hi ha tanta diferència.
Els mitjans de comunicació, de forma conscient i interessada, barregen sota l’apel·latiu de “cas Millet” els aspectes estrictament delictius i que ja estan en mans de la Justícia amb les relacions normals que en tant que President del Palau mantenia Fèlix Millet amb altres entitats i persones. Per exemple, ahir mateix, a les notícies del vespre de TV3 es feien ressò dels convenis existents entre la Fundació del Palau i la Fundació Trias Fargas, convenis més o menys útils o justificats, com els informes de la Generalitat, però perfectament legals i amb les implicacions econòmiques dels quals perfectament declarades i havent passat totes les supervisions prescriptives, incloses les institucionals i les internes de la Fundació del Palau i del Consorci on hi ha representants de totes les forces polítiques. Però tot seguit, els periodistes de Televisió de Catalunya encadenaven la notícia amb la següent dient que un altre cas que preocupa és el de la delinqüència amb robatoris amb violència. El que és evident és que hi ha hagut una negligència manifesta per part tant de l’anterior Govern com de l’actual, i per part de l’Ajuntament de Barcelona, també present al Consorci del Palau, en fer la vista grossa davant de la gestió que s’hi portava a terme. El desviament de diners, amb factures falses o no ben justificades, no podia passar desapercebut ni pels integrants del Consorci ni pels nombrosos vocals que té l’entitat, com remarcava ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, però molt menys els convenis signats i les memòries de l’entitat.
Tots els grups polítics, si tinguessin un mínim de dignitat i de decència, haurien de reconèixer la seva actitud negligent i, en tot cas, depurar les seves pròpies responsabilitats. El “cas Millet” comprèn el període de Governs de CiU, però també el període de Govern Tripartit. I representants de tots els grups polítics han aprovat pressupostos per al Palau que gestionava Millet, han donat el vist-i-plau als seus comptes i a les seves memòries. L’únic que he vist que honestament entonava un mea culpa, que hauria de ser compartit amb la resta, va ser el Conseller de Cultura. Certament al Palau hi ha hagut uns delinqüents que ja són davant la Justícia, però a les Administracions hi ha hagut uns irresponsables negligents, i els partits polítics en lloc d’assumir les responsabilitats compartides intenten amb absoluta indignitat treure profit de la situació amb el suport d’uns professionals del periodisme que no els importa col·laborar amb la cerimònia de la confusió. Ben mirat, potser sí que entre delinqüents, irresponsables i professionals indignes no hi ha tanta diferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada