L’Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya i destacat dirigent del sector d’Esquerra proper a Josep Lluís Carod Rovira, ha sortit del seu silenci per dir finalment que prescindir de Carod seria un error gravíssim. Val a dir que l’anomenat sector carotista, teòricament alineat amb la línia oficial del partit, pràcticament no ha fet sentir la seva veu per defensar el paper del Vicepresident del Govern, i molt menys per oposar-se a l’exclusió a què l’ha condemnat a priori Joan Puigcercós. Tampoc l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran ha alçat la veu per dir-hi la seva, i al Consell Nacional celebrat a Núria on es proclamava oficialment el candidat a les properes eleccions el suport a Joan Puigcercós ha estat unànime, sense cap vot en contra i només nou abstencions testimonials.
És evident que al Consell Nacional hi ha representada bàsicament la línia oficial del partit, que d’ençà del darrer congrés es concreta en el sector que lideren Joan Puigcercós i Joan Ridao, amb un paper molt menor dels representants propers a Carod o a l’Uriel Bertran. Amb tot, sobta aquesta unanimitat gaire bé soviètica entorn d’un candidat que fins ara ha propiciat una reiterada davallada electoral del partit en els diferents comicis, que ha protagonitzat l’espectacle més deplorable i més perjudicial per a la imatge d’ERC amb el seu enfrontament obert amb Carod, que ja ha manifestat la voluntat de prescindir d’ell, i que sembla disposat a portar el partit a la seva manera fent-lo a la seva mida. O potser és precisament per això que ha obtingut el suport unànime dels Consellers Nacionals: qualsevol moviment en fals, com el d’Ernest Benach qualificant d’error gravíssim prescindir de Carod, pot representar no sortir a la foto o a la propera llista electoral, i després no comptar per a cobrir algun dels nombrosos càrrecs en l’Administració, si es continua formant part del Govern.
És el vot de la por, del servilisme acrític que fa temps que impera a Esquerra. Qualsevol veu discrepant és silenciada o blasmada amb l’excusa que ara és hora de fer pinya i que la desunió ens donaria una mala imatge electoral; una excusa ben curiosa provenint dels qui han protagonitzat la desunió i la picabaralla personal permanent que més mal ha fet al partit en els darrers temps. Si jo hagués estat al Consell Nacional de Núria, Puicercós hauria tingut com a mínim un vot en contra; després de les eleccions, si el fracàs electoral fos tan gran que no es pogués maquillar amb excuses externes de mal pagador, probablement les veus discrepants es multiplicarien. Sobretot per part d’aquells que s’han sentit víctimes excloses del repartiment del pastís.
És evident que al Consell Nacional hi ha representada bàsicament la línia oficial del partit, que d’ençà del darrer congrés es concreta en el sector que lideren Joan Puigcercós i Joan Ridao, amb un paper molt menor dels representants propers a Carod o a l’Uriel Bertran. Amb tot, sobta aquesta unanimitat gaire bé soviètica entorn d’un candidat que fins ara ha propiciat una reiterada davallada electoral del partit en els diferents comicis, que ha protagonitzat l’espectacle més deplorable i més perjudicial per a la imatge d’ERC amb el seu enfrontament obert amb Carod, que ja ha manifestat la voluntat de prescindir d’ell, i que sembla disposat a portar el partit a la seva manera fent-lo a la seva mida. O potser és precisament per això que ha obtingut el suport unànime dels Consellers Nacionals: qualsevol moviment en fals, com el d’Ernest Benach qualificant d’error gravíssim prescindir de Carod, pot representar no sortir a la foto o a la propera llista electoral, i després no comptar per a cobrir algun dels nombrosos càrrecs en l’Administració, si es continua formant part del Govern.
És el vot de la por, del servilisme acrític que fa temps que impera a Esquerra. Qualsevol veu discrepant és silenciada o blasmada amb l’excusa que ara és hora de fer pinya i que la desunió ens donaria una mala imatge electoral; una excusa ben curiosa provenint dels qui han protagonitzat la desunió i la picabaralla personal permanent que més mal ha fet al partit en els darrers temps. Si jo hagués estat al Consell Nacional de Núria, Puicercós hauria tingut com a mínim un vot en contra; després de les eleccions, si el fracàs electoral fos tan gran que no es pogués maquillar amb excuses externes de mal pagador, probablement les veus discrepants es multiplicarien. Sobretot per part d’aquells que s’han sentit víctimes excloses del repartiment del pastís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada