L’altre dia escrivia en aquest Bloc de notes que hi ha corrupció perquè hi ha gent sense escrúpols i sense vergonya, però també perquè hi ha uns mecanismes i unes administracions que ho permeten, quan no ho indueixen directament. Naturalment, vaig rebre de seguida missatges per diversos mitjans que em deien que no es podien barrejar les coses: com deia el comunicat institucional del President Montilla, una cosa eren determinats fets delictius aïllats i l’altra l’honorabilitat de la immensa majoria de persones que es dediquen a la política. Doncs, no. Encara que només ho diguem uns pocs comentaristes, com ho feia el López Tena dies enrere al diari AVUI, continuo creient en la responsabilitat gremial de la classe política i de les seves institucions.
Dels pocs comentaris polítics mínimament convincents, i mínimament honestos, en destacaria un del Conseller Joan Manuel Tresseras quan entonava un mea culpa afirmant que en el cas Millet “tots” havien actuat negligentment. I em sembla que aquesta seria l’única possibilitat no solament de fer creïble l’honestedat dels polítics sinó de fer creïble que hi ha alguna voluntat de redreçar la situació. Ben al contrari, l’espectacle que ens estan donat és absolutament a la inversa: en la mesura que es pot, aprofitar els casos de corrupció per desgastar l’adversari, però per sortir després a criticar els procediments i a defensar la presumpció d’innocència quan es tracta d’algun dels seus; eludir qualsevol responsabilitat dient que ningú en sabia res, quan n’hi ha que eren de domini públic; fer veure que es tracta de casos aïllats, quan tothom sap que el que són aïllats són els casos tan descarats i per tant els que arriben de veritat a tramitar-se judicialment. Però és que el descrèdit de la política l’arriben a portar deliberadament a les institucions: unànimement els grups parlamentaris argumenten que no és competència seva controlar els Ajuntaments (aleshores per què la Sindicatura de Comptes els tramet els seus informes?); la Sindicatura de Comptes diu que ja ha complert amb la seva obligació fent els informes on es detectaven irregularitats i enviant-los als Grups Polítics, al Parlament i al Tribunal de Comptes; el Tribunal de Comptes nega primer tenir-ne coneixement, tot i que després ha de reconèixer que sí que els havia rebut...
Pilotes fora i fer tots els possibles per esquivar les responsabilitats i sobretot per no haver de canviar absolutament res. Tenim unes institucions i uns mecanismes administratius que faciliten, indueixen o forcen les irregularitats generalitzades i com a norma. Tothom reconeix que les lleis i les normes no es poden complir al peu de la lletra, i que ja es compta amb què es farà la vista grossa. Esperar que els mateixos polítics i sobretot les empreses utilitzin aquestes irregularitats només per a corregir o agilitzar els processos administratius, però sense aprofitar, un cop comesa la irregularitat, el delicte que es presenta com una oportunitat d’or, és d’una ingenuïtat o d’una mala fe imperdonable.
Dels pocs comentaris polítics mínimament convincents, i mínimament honestos, en destacaria un del Conseller Joan Manuel Tresseras quan entonava un mea culpa afirmant que en el cas Millet “tots” havien actuat negligentment. I em sembla que aquesta seria l’única possibilitat no solament de fer creïble l’honestedat dels polítics sinó de fer creïble que hi ha alguna voluntat de redreçar la situació. Ben al contrari, l’espectacle que ens estan donat és absolutament a la inversa: en la mesura que es pot, aprofitar els casos de corrupció per desgastar l’adversari, però per sortir després a criticar els procediments i a defensar la presumpció d’innocència quan es tracta d’algun dels seus; eludir qualsevol responsabilitat dient que ningú en sabia res, quan n’hi ha que eren de domini públic; fer veure que es tracta de casos aïllats, quan tothom sap que el que són aïllats són els casos tan descarats i per tant els que arriben de veritat a tramitar-se judicialment. Però és que el descrèdit de la política l’arriben a portar deliberadament a les institucions: unànimement els grups parlamentaris argumenten que no és competència seva controlar els Ajuntaments (aleshores per què la Sindicatura de Comptes els tramet els seus informes?); la Sindicatura de Comptes diu que ja ha complert amb la seva obligació fent els informes on es detectaven irregularitats i enviant-los als Grups Polítics, al Parlament i al Tribunal de Comptes; el Tribunal de Comptes nega primer tenir-ne coneixement, tot i que després ha de reconèixer que sí que els havia rebut...
Pilotes fora i fer tots els possibles per esquivar les responsabilitats i sobretot per no haver de canviar absolutament res. Tenim unes institucions i uns mecanismes administratius que faciliten, indueixen o forcen les irregularitats generalitzades i com a norma. Tothom reconeix que les lleis i les normes no es poden complir al peu de la lletra, i que ja es compta amb què es farà la vista grossa. Esperar que els mateixos polítics i sobretot les empreses utilitzin aquestes irregularitats només per a corregir o agilitzar els processos administratius, però sense aprofitar, un cop comesa la irregularitat, el delicte que es presenta com una oportunitat d’or, és d’una ingenuïtat o d’una mala fe imperdonable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada