En la seva obsessió nacionalista, el que queda del grup de Ciutadan’s al Parlament de Catalunya va intentar que la Cambra catalana es pronunciés en contra de les Consultes populars. Naturalment, els diputats nacionalistes espanyols es van quedar sols en la votació. El diputat republicà Pere Aragonès, en la seva rèplica a l’Albert Rivera li va deixar anar: “en uns Països Catalans lliures, vostè també seria una persona més lliure”.
La llibertat dels pobles sovint és defensada només per grups anomenats nacionalistes, normalment força menys nacionalistes que els qui la neguen. Però un cop assolida, o fins i tot a cada petita passa feta, ningú es vol fer enrere. A Europa n’hi una bona colla d’exemples. En els darrers 20 anys s’han creat molts nous Estats, que avui ja ningú discuteix. Però abans d’assolir la independència, aquesta opció era minoritària o com a mínim tenia una fortíssima oposició interna que col·laborava amb l’Estat del qual formaven part. Ara bé, aquests mateixos grups unionistes que no veien la necessitat de desvincular-se de l’Estat, un cop creat el propi, han esdevingut com per art d’encantament acèrrims defensors de la independència. I, quan els qui no van tenir prou força per a evitar la independència, uns anys després en el normal relleu democràtic, han assolit el poder no volen ni sentir a parlar de retornar a la situació de dependència anterior. I en tots els països on s’han obert processos de cessió d’autonomia, el debat al sí de cada autonomia no està en decidir si cal retornar a la situació anterior, sinó en si es pot continuar avançant; de manera que els qui abans es posicionaven en contra de l’autonomia n’esdevenen els defensors en contra dels qui voldrien aprofundir en la llibertat. Al País Basc, per exemple, fins i tot el Partit Popular defensava el blindatge del seu Concert econòmic!
S’explica l’anècdota d’aquell escriptor que tenia una ferradura penjada a la llinda de la porta de casa seva; i en demanar-li explicacions un amic seu, recordant-li que ell no era supersticiós, li va respondre: “sí, però és que la ferradura fins i tot porta sort als qui no hi creiem”. La llibertat, com la sort, és beneficiosa fins i tot per als qui no hi creuen.
La llibertat dels pobles sovint és defensada només per grups anomenats nacionalistes, normalment força menys nacionalistes que els qui la neguen. Però un cop assolida, o fins i tot a cada petita passa feta, ningú es vol fer enrere. A Europa n’hi una bona colla d’exemples. En els darrers 20 anys s’han creat molts nous Estats, que avui ja ningú discuteix. Però abans d’assolir la independència, aquesta opció era minoritària o com a mínim tenia una fortíssima oposició interna que col·laborava amb l’Estat del qual formaven part. Ara bé, aquests mateixos grups unionistes que no veien la necessitat de desvincular-se de l’Estat, un cop creat el propi, han esdevingut com per art d’encantament acèrrims defensors de la independència. I, quan els qui no van tenir prou força per a evitar la independència, uns anys després en el normal relleu democràtic, han assolit el poder no volen ni sentir a parlar de retornar a la situació de dependència anterior. I en tots els països on s’han obert processos de cessió d’autonomia, el debat al sí de cada autonomia no està en decidir si cal retornar a la situació anterior, sinó en si es pot continuar avançant; de manera que els qui abans es posicionaven en contra de l’autonomia n’esdevenen els defensors en contra dels qui voldrien aprofundir en la llibertat. Al País Basc, per exemple, fins i tot el Partit Popular defensava el blindatge del seu Concert econòmic!
S’explica l’anècdota d’aquell escriptor que tenia una ferradura penjada a la llinda de la porta de casa seva; i en demanar-li explicacions un amic seu, recordant-li que ell no era supersticiós, li va respondre: “sí, però és que la ferradura fins i tot porta sort als qui no hi creiem”. La llibertat, com la sort, és beneficiosa fins i tot per als qui no hi creuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada