L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics. Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública i per allunyar-la de la societat, sense la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació. L’aparició ahir del President Montilla demanant inútilment que la gent tingui confiança en les administracions n’és un bon exemple: acudits i frases fetes, sense cap credibilitat.
“No tots som iguals”, deia el President. Oi tant, com no. N’hi ha que es cobreixen bé les espatlles i n’hi ha de prepotents que actuen convençuts que ningú els dirà res; n’hi ha que confien en amics jutges que els trauran les castanyes del foc i n’hi ha que confien més en la seva astúcia d’haver amagat suficientment les proves del delicte; n’hi ha que busquen l’enriquiment ràpid i sense embuts i n’hi ha que es conformen amb una pluja fina, o fins i tot n’hi ha que en tenen prou amb engreixar el seu ego personal.
“La política dignifica el país”, insistia el President. I els polítics insisteixen en denigrar la política. Uns amb corrupcions i corruptel·les que arriben a la Justícia quan s’han excedit tots els límits i són de domini públic; i d’altres, amb actituds potser no delictives però igualment denigrants oblidant l’interès general del país en benefici del partit, per acabar oblidant l’interès del partit en benefici personal.
“Hem d’evitar que la política s’allunyi de l’ànima i del cor dels ciutadans”, afirmava en la declaració institucional com si no sabés que fa molt de temps que la ciutadania ja se n’ha allunyat. No és per casualitat que l’abstenció creixi a cada cita electoral; i encara perquè n’hi ha molts que parafrasejant allò que “la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes polítics”, ens queda humor per anar a votar el que considerem menys dolent dels dirigents o dels partits polítics. I a vegades costa prou decidir-se.
“Milers i milers d’homes i dones, de tots els partits, simpatitzants, militants, càrrecs públics i electes als ajuntaments, consells comarcals, diputacions i parlaments actuen amb un grau de generositat i compromís que fan que el país avanci”, segueix la declaració institucional en un intent de salvar els mobles del gremi. El que hi ha a tots els partits són milers, o centenars o desenes, segons la grandària del partit, de persones disposades a tot per obtenir un càrrec i una posició de privilegi, que no es respecten ni entre teòrics companys de militància perquè es consideren rivals en la seva particular escalada. I el que hi ha són milers, centenars o desenes de persones que han abandonat la política fastiguejats de veure que l’últim que importa és l’interès del país.
“Hem actuat com mai s’havia fet fins ara i hem impulsat noves institucions per a perseguir la corrupció”, continuava. Ja ens explicaran què vol dir haver actuat com mai i haver impulsat noves institucions per perseguir la corrupció, quan tot el que apareix ara en realitat ja havia estat denunciat, o s’havia insinuat, en els informes de la Sindicatura de Comptes, sense que cap partit polític, sense excepció, hagués fet el més mínim gest. L’únic que hem vist són intents d’aprofitar cada ocasió per a debilitar l’adversari, però no per eradicar la corrupció.
“Demano confiança en les nostres institucions i en la política democràtica” acabava. En l’únic que podem confiar és en què el país funcioni igualment malgrat l’existència d’aquesta classe política que tenim, i que no ens mereixem. O potser sí.
“No tots som iguals”, deia el President. Oi tant, com no. N’hi ha que es cobreixen bé les espatlles i n’hi ha de prepotents que actuen convençuts que ningú els dirà res; n’hi ha que confien en amics jutges que els trauran les castanyes del foc i n’hi ha que confien més en la seva astúcia d’haver amagat suficientment les proves del delicte; n’hi ha que busquen l’enriquiment ràpid i sense embuts i n’hi ha que es conformen amb una pluja fina, o fins i tot n’hi ha que en tenen prou amb engreixar el seu ego personal.
“La política dignifica el país”, insistia el President. I els polítics insisteixen en denigrar la política. Uns amb corrupcions i corruptel·les que arriben a la Justícia quan s’han excedit tots els límits i són de domini públic; i d’altres, amb actituds potser no delictives però igualment denigrants oblidant l’interès general del país en benefici del partit, per acabar oblidant l’interès del partit en benefici personal.
“Hem d’evitar que la política s’allunyi de l’ànima i del cor dels ciutadans”, afirmava en la declaració institucional com si no sabés que fa molt de temps que la ciutadania ja se n’ha allunyat. No és per casualitat que l’abstenció creixi a cada cita electoral; i encara perquè n’hi ha molts que parafrasejant allò que “la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes polítics”, ens queda humor per anar a votar el que considerem menys dolent dels dirigents o dels partits polítics. I a vegades costa prou decidir-se.
“Milers i milers d’homes i dones, de tots els partits, simpatitzants, militants, càrrecs públics i electes als ajuntaments, consells comarcals, diputacions i parlaments actuen amb un grau de generositat i compromís que fan que el país avanci”, segueix la declaració institucional en un intent de salvar els mobles del gremi. El que hi ha a tots els partits són milers, o centenars o desenes, segons la grandària del partit, de persones disposades a tot per obtenir un càrrec i una posició de privilegi, que no es respecten ni entre teòrics companys de militància perquè es consideren rivals en la seva particular escalada. I el que hi ha són milers, centenars o desenes de persones que han abandonat la política fastiguejats de veure que l’últim que importa és l’interès del país.
“Hem actuat com mai s’havia fet fins ara i hem impulsat noves institucions per a perseguir la corrupció”, continuava. Ja ens explicaran què vol dir haver actuat com mai i haver impulsat noves institucions per perseguir la corrupció, quan tot el que apareix ara en realitat ja havia estat denunciat, o s’havia insinuat, en els informes de la Sindicatura de Comptes, sense que cap partit polític, sense excepció, hagués fet el més mínim gest. L’únic que hem vist són intents d’aprofitar cada ocasió per a debilitar l’adversari, però no per eradicar la corrupció.
“Demano confiança en les nostres institucions i en la política democràtica” acabava. En l’únic que podem confiar és en què el país funcioni igualment malgrat l’existència d’aquesta classe política que tenim, i que no ens mereixem. O potser sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada