A Catalunya ha causat estupor la decisió del jutge instructor del cas Millet que deixa els dos imputats en llibertat sense fiança. I al País Basc, milers de ciutadans es manifestaven contra la decisió del jutge Garzon d’empresonar Arnaldo Otegi i altres noms destacats de l’esquerra abertzale. Alguns, per a defensar determinades actituds inexplicables, utilitzen el tòpic que “la justícia és cega”; i amb la llei a la mà hom pot trobar arguments que avalin la decisió de deixar en llibertat Fèlix Millet i d’empresonar Otegi. Però, hom té la impressió que des de l’Admnistració de la Justícia no hi ha cap voluntat de “fer justícia”, sinó més aviat d’emparar-se en qualsevol escletxa legal per a justificar “la injustícia”.
Per a determinar el que és just, no es tracta d’argumentar només si les actuacions empreses s’ajusten a la llei, encara que en el cas de l’esquerra abertzale es tracti d’una llei manifestament i prevaricadorament injusta en la mesura que està pensada per a perseguir una ideologia política en concret. El que fa que una actuació mereixi o no el qualificatiu de justa és l’objectivitat amb què s’aplica, i sobretot que l’aplicació sigui igual per a tothom. Per entendre’ns, que a un automobilista el multin per aparcar en un lloc prohibit pot ser perfectament just, però deixa de ser-ho si no es multa amb el mateix criteri a la resta d’automobilistes que cometen la mateixa infracció. Per a afirmar que és del tot injusta la decisió de deixar en llibertat sense fiança el senyor Fèlix Millet no cal indagar si el jutge instructor ha trobat la base legal per a fer-ho, sinó constatar que no és el mateix criteri que s’utilitza sovint per als imputats de moltes altres causes; les presons són plenes de preventius que esperen judici amb poques possibilitats de fugir, perquè tampoc disposen dels recursos del senyor Millet, i encara menys possibilitats de destruir proves com és lògic pensar que han estat fent i continuaran fent els imputats del Palau de la Música. En el cas de la detenció dels dirigents de l’esquerra abertzale, resulta paradoxal aquest aferrissament contra una determinada ideologia quan hi ha partits que tampoc condemnen la violència, o almenys determinada violència, o quan al País Valencià ni tan sols es persegueixen els grups violents que actuen impunement i a la vista de tothom. I més paradoxal resulta que es detingui justament aquells dirigent que voldrien impulsar processos de pau i de negociació per a superar la violència; potser se’ls ha detingut precisament per això.
La Justícia és tremendament injusta perquè no està pensada per a projectar una aplicació universal d’uns principis i d’unes normes iguals per a tothom, sinó que es basa en la disposició d’un complexíssim entramat de lleis i de normes jurídiques que s’apliquen arbitràriament. La funció del jutge, sovint, sembla més la d’aquell que busca qualsevol escletxa legal per a justificar l’injustificable. És el poder de la Justícia.
Per a determinar el que és just, no es tracta d’argumentar només si les actuacions empreses s’ajusten a la llei, encara que en el cas de l’esquerra abertzale es tracti d’una llei manifestament i prevaricadorament injusta en la mesura que està pensada per a perseguir una ideologia política en concret. El que fa que una actuació mereixi o no el qualificatiu de justa és l’objectivitat amb què s’aplica, i sobretot que l’aplicació sigui igual per a tothom. Per entendre’ns, que a un automobilista el multin per aparcar en un lloc prohibit pot ser perfectament just, però deixa de ser-ho si no es multa amb el mateix criteri a la resta d’automobilistes que cometen la mateixa infracció. Per a afirmar que és del tot injusta la decisió de deixar en llibertat sense fiança el senyor Fèlix Millet no cal indagar si el jutge instructor ha trobat la base legal per a fer-ho, sinó constatar que no és el mateix criteri que s’utilitza sovint per als imputats de moltes altres causes; les presons són plenes de preventius que esperen judici amb poques possibilitats de fugir, perquè tampoc disposen dels recursos del senyor Millet, i encara menys possibilitats de destruir proves com és lògic pensar que han estat fent i continuaran fent els imputats del Palau de la Música. En el cas de la detenció dels dirigents de l’esquerra abertzale, resulta paradoxal aquest aferrissament contra una determinada ideologia quan hi ha partits que tampoc condemnen la violència, o almenys determinada violència, o quan al País Valencià ni tan sols es persegueixen els grups violents que actuen impunement i a la vista de tothom. I més paradoxal resulta que es detingui justament aquells dirigent que voldrien impulsar processos de pau i de negociació per a superar la violència; potser se’ls ha detingut precisament per això.
La Justícia és tremendament injusta perquè no està pensada per a projectar una aplicació universal d’uns principis i d’unes normes iguals per a tothom, sinó que es basa en la disposició d’un complexíssim entramat de lleis i de normes jurídiques que s’apliquen arbitràriament. La funció del jutge, sovint, sembla més la d’aquell que busca qualsevol escletxa legal per a justificar l’injustificable. És el poder de la Justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada