Josep Antoni Duran i Lleida, davant les proclames de Joan Puigcercós al cim del Puigmal, blasmava el líder republicà dient que aquest munta espectacles de cap de setmana que després es contradiuen amb la praxi política d’Esquerra que dóna suport a un President socialista. Unes declaracions semblants a les que feia Felip Puig, que també recordava a Puigcercós que la defensa del Dret a decidir és incompatible amb la reedició d’un nou tripartit. No s’ha de ser gaire espavilat per entendre que l’objectiu dels dirigents de CiU no és el de prioritzar el Dret a decidir, sinó evitar que una nova aliances d’esquerres els torni a deixar a l’oposició.
I vist des d’aquesta perspectiva l’interès per canviar la política d’aliances perd molts punts. Però el mateix Puigcercós, i sobretot Joan Ridao, han confirmat ràpidament les sospites de Duran i Lleida i li han donat la raó en el sentit que les proclames des del cim del Puigmal eren pura esbravada de cap de setmana. Si fa només uns dies els dos dirigents republicans afirmaven rotundament que “no pactarien amb ningú que no estigués disposat a fer passes endavant en l’exercici del Dret a decidir”, ahir ja ho aigualien dient que en realitat no pactarien “amb qui pretengués fer passes enrere”. Si Puigcercós assegurava que el Dret a decidir seria l’eix central de la nova legislatura, ahir Ridao ja deia que aquesta qüestió no seria una condició indispensable per als futurs pactes d’Esquerra. Qualsevol que repassi les declaracions de Joan Puigcercós fetes a Núria o en dies anteriors sobre les condicions que exigirà Esquerra per a formar un nou Govern, deduirà que el tripartit amb els socialistes, obertament contraris al Dret a decidir, és irrepetible. Com a crida de cap de setmana per a acontentar la parròquia ja queda bé, però arribat el dilluns i tocant de peus a terra és qüestió de no tancar-se cap porta si es vol continuar prioritzant el manteniment de cotes de poder.
Poca credibilitat mereix el Duran i Lleida que, si no pot aconseguir un Ministeri, com a mínim voldria ser titular d’una Conselleria; però no en mereixen gaire més els dirigents republicans que es desmenteixen ells mateixos, i amb les mateixes intencions. Si de veritat els convergents volen tenir el suport d’ERC, o almenys convèncer les bases independentistes, haurien d’apostar obertament pel Dret a decidir de cara a la propera legislatura. L’ambigüitat calculada que representen Duran i Lleida i Felip Puig a les files convergents és tan similar a la contradictòria posició dels dirigents d’Esquerra que el panorama polític queda obert a qualsevol pacte; amb la més que fundada sospita que no prevaldran els principis ni els projectes de país, sinó els beneficis partidistes i personals d’una o altra alinaça.
I vist des d’aquesta perspectiva l’interès per canviar la política d’aliances perd molts punts. Però el mateix Puigcercós, i sobretot Joan Ridao, han confirmat ràpidament les sospites de Duran i Lleida i li han donat la raó en el sentit que les proclames des del cim del Puigmal eren pura esbravada de cap de setmana. Si fa només uns dies els dos dirigents republicans afirmaven rotundament que “no pactarien amb ningú que no estigués disposat a fer passes endavant en l’exercici del Dret a decidir”, ahir ja ho aigualien dient que en realitat no pactarien “amb qui pretengués fer passes enrere”. Si Puigcercós assegurava que el Dret a decidir seria l’eix central de la nova legislatura, ahir Ridao ja deia que aquesta qüestió no seria una condició indispensable per als futurs pactes d’Esquerra. Qualsevol que repassi les declaracions de Joan Puigcercós fetes a Núria o en dies anteriors sobre les condicions que exigirà Esquerra per a formar un nou Govern, deduirà que el tripartit amb els socialistes, obertament contraris al Dret a decidir, és irrepetible. Com a crida de cap de setmana per a acontentar la parròquia ja queda bé, però arribat el dilluns i tocant de peus a terra és qüestió de no tancar-se cap porta si es vol continuar prioritzant el manteniment de cotes de poder.
Poca credibilitat mereix el Duran i Lleida que, si no pot aconseguir un Ministeri, com a mínim voldria ser titular d’una Conselleria; però no en mereixen gaire més els dirigents republicans que es desmenteixen ells mateixos, i amb les mateixes intencions. Si de veritat els convergents volen tenir el suport d’ERC, o almenys convèncer les bases independentistes, haurien d’apostar obertament pel Dret a decidir de cara a la propera legislatura. L’ambigüitat calculada que representen Duran i Lleida i Felip Puig a les files convergents és tan similar a la contradictòria posició dels dirigents d’Esquerra que el panorama polític queda obert a qualsevol pacte; amb la més que fundada sospita que no prevaldran els principis ni els projectes de país, sinó els beneficis partidistes i personals d’una o altra alinaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada