No és casual ni fortuïta la fal·lera que ha agafat de cop als dirigents de les caixes d’estalvi catalanes per embrancar-se en processos de fusió que liquidaran en ben poc temps un model propi del sector. Si fem cas dels números oficials que s’han presentat fins ara als mitjans de comunicació, totes les caixes d’estalvi catalanes continuaven tenint beneficis malgrat la crisi, encara que inferiors als d’anys anteriors. I és cert que, com a tot el sector financer, havia augmentat la morositat, però llevat d’alguna excepció no pas a uns nivells tan alarmants com per a fer perillar la seva supervivència. Em costa de creure, doncs, que la societat catalana i la classe política en general hagi estat incapaç de reaccionar i que accepti com a normals les mentides que s’expliquen per a justificar tot el procés.
Els processos de fusió no parteixen d’iniciatives pròpies de les entitats implicades sinó que han estat induïts, per no dir coaccionats, per unes motivacions polítiques, de política espanyola, amb la complicitat del Govern català. Un exemple més de la desfiguració de les poques estructures, si no d’Estat com a mínim de país, que disposàvem, en la línia diametralment oposada a la que els teòrics i dirigents d’Esquerra simulaven presentar com a justificació per a romandre al poder. Les Caixes d’àmbit comarcal perdran la seva personalitat i la seva capacitat d’influència sobre el territori, per més que inicialment es vulgui aparentar que es respectarà aquesta voluntat de servei al lloc d’origen, de la mateixa manera que la Caixa de Catalunya perdrà, amb el nom, el seu caràcter de segona caixa del país. Hi perdrà Osona, el Penedès, el Bages, el Vallès, així com les comarques de Girona i de Tarragona, com també hi perdrà Catalunya. Amb la desnaturalització i la pèrdua del seu sentit original, les noves entitats d’estalvi perdran un dels seus actius més importants, que hauran de compensar amb una major dependència de l’Estat via FROB i amb l’obertura a la possibilitat d’acabar de diluir-se en projectes estrictament espanyols.
El més greu del cas, però, és la falsedat d’arguments que s’estan donant per a justificar la liquidació del model català de caixes d’estalvi. Caixes centenàries, més o menys locals i de petites dimensions, havien superat tota mena d’esculls al llarg de la història i s’havien mantingut exitosament al servei del territori que representaven; ara, diuen que es veuen abocades a les fusions “per a poder afrontar la crisi”. Si això fos cert, hauríem d’admetre el fracàs dels seus gestors que han estat incapaços de dirigir adequadament l’entitat en temps de crisi. Però la conseqüència d’una incapacitat de gestió no pot ser el repartiment de càrrecs, amb sobresous inclosos, entre aquests directius i la liquidació del que han estat incapaços de gestionar. La crisi, malgrat el Govern espanyol i malgrat el Govern català, passarà d’aquí a un any o d’aquí a dos per la inèrcia del context internacional. Però Catalunya ja haurà perdut un dels seus actius més importants, un model de Caixes d’estalvi que havia estat útil i eficaç fins ara. Fins que el Govern espanyol, amb la complicitat del català, ha decidit liquidar-lo.
Els processos de fusió no parteixen d’iniciatives pròpies de les entitats implicades sinó que han estat induïts, per no dir coaccionats, per unes motivacions polítiques, de política espanyola, amb la complicitat del Govern català. Un exemple més de la desfiguració de les poques estructures, si no d’Estat com a mínim de país, que disposàvem, en la línia diametralment oposada a la que els teòrics i dirigents d’Esquerra simulaven presentar com a justificació per a romandre al poder. Les Caixes d’àmbit comarcal perdran la seva personalitat i la seva capacitat d’influència sobre el territori, per més que inicialment es vulgui aparentar que es respectarà aquesta voluntat de servei al lloc d’origen, de la mateixa manera que la Caixa de Catalunya perdrà, amb el nom, el seu caràcter de segona caixa del país. Hi perdrà Osona, el Penedès, el Bages, el Vallès, així com les comarques de Girona i de Tarragona, com també hi perdrà Catalunya. Amb la desnaturalització i la pèrdua del seu sentit original, les noves entitats d’estalvi perdran un dels seus actius més importants, que hauran de compensar amb una major dependència de l’Estat via FROB i amb l’obertura a la possibilitat d’acabar de diluir-se en projectes estrictament espanyols.
El més greu del cas, però, és la falsedat d’arguments que s’estan donant per a justificar la liquidació del model català de caixes d’estalvi. Caixes centenàries, més o menys locals i de petites dimensions, havien superat tota mena d’esculls al llarg de la història i s’havien mantingut exitosament al servei del territori que representaven; ara, diuen que es veuen abocades a les fusions “per a poder afrontar la crisi”. Si això fos cert, hauríem d’admetre el fracàs dels seus gestors que han estat incapaços de dirigir adequadament l’entitat en temps de crisi. Però la conseqüència d’una incapacitat de gestió no pot ser el repartiment de càrrecs, amb sobresous inclosos, entre aquests directius i la liquidació del que han estat incapaços de gestionar. La crisi, malgrat el Govern espanyol i malgrat el Govern català, passarà d’aquí a un any o d’aquí a dos per la inèrcia del context internacional. Però Catalunya ja haurà perdut un dels seus actius més importants, un model de Caixes d’estalvi que havia estat útil i eficaç fins ara. Fins que el Govern espanyol, amb la complicitat del català, ha decidit liquidar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada