Josep Lluís Carod Rovira anuncia pel proper dia 4 de novembre una conferència a la Pedrera de Barcelona que portarà per títol “Adéu al nacionalisme, visca la nació”. I, en anunciar-la, remarca especialment que la farà al marge de la seva condició de Vicepresident del Govern i al marge de la seva condició de membre i dirigent d’Esquerra. Una estratègia que ja havia fet servir el seu principal enemic justament per a impulsar els seus plans per a rellevar-lo. Josep Lluís Carod Rovira ha fet importants i lloables aportacions al nacionalisme català, i és molt probable que aquest dia la seva brillant oratòria ens obsequiï amb idees igualment valuoses i dignes de consideració. Però la significació de la conferència, en les actuals circumstàncies, té ben poc a veure amb les necessàries reflexions que precisa fer sovint la societat catalana.
Més que una conferència on es puguin apuntar reflexions i idees amb perspectiva de futur, sembla una voluntat de deixar anar un testament polític per reivindicar la seva figura defenestrada. Els millors moments d’ERC han arribat de la seva mà: ell va aportar una visió moderna i creïble de l’independentisme, i el va col·locar al bell mig del debat polític; amb ell, ERC va sortir de la marginalitat pintoresca per esdevenir una força política central i amb capacitat de Govern; gràcies a ell, o almenys en bona part, els socialistes catalans van fer un gir polític cap al catalanisme, impensable set o vuit anys enrere. Però no va saber, o no va poder, trobar l’equip adequat per a consolidar i tirar endavant el projecte endegat. Ell ha estat més un home d’idees que d’organització, que hauria precisat d’un entorn amb capacitat per a gestionar i plasmar en una estructura de partit la seva concepció de la política, i s’ha trobat amb uns voltors assetjant-lo. Ell es va desentendre de la maquinària interna del partit, que altres han utilitzat per a foragitar-lo. I sobretot no va saber veure que les crítiques internes que apareixien en forma de corrents o de veus discrepants eren molt més positives, i segurament més compatibles amb les seves idees, que les actituds dels qui al seu voltant li segaven l’herba sota els peus.
El dia 4 de novembre Carod aconseguirà, molt probablement, titulars i comentaris elogiosos per la seva clarividència i el seu rigor intel·lectual, i fins i tot algú sortirà a l’escenari per abraçar-lo i agrair-li els serveis prestats. Però ell mateix, o com a mínim amb la seva aquiescència, ha avesat la militància a discernir entre el que eren els discursos teòrics, convertits en pura retòrica, de la praxi quotidiana; ha beneït una forma d’entendre la militància i la lleialtat, molt més propera a l’actitud acrítica i de fidelitat cega que converteixen en paper mullar les anàlisis, els acords i resolucions dels congressos, i en definitiva també els discursos com el seu. Ja podem imaginar per on anirà el seu discurs que encapçala amb aquest “adéu al nacionalisme, visca la nació”; però, coincidint més o menys amb els seus plantejaments, tothom entendrà que no parla d’altre comiat que del seu.
Més que una conferència on es puguin apuntar reflexions i idees amb perspectiva de futur, sembla una voluntat de deixar anar un testament polític per reivindicar la seva figura defenestrada. Els millors moments d’ERC han arribat de la seva mà: ell va aportar una visió moderna i creïble de l’independentisme, i el va col·locar al bell mig del debat polític; amb ell, ERC va sortir de la marginalitat pintoresca per esdevenir una força política central i amb capacitat de Govern; gràcies a ell, o almenys en bona part, els socialistes catalans van fer un gir polític cap al catalanisme, impensable set o vuit anys enrere. Però no va saber, o no va poder, trobar l’equip adequat per a consolidar i tirar endavant el projecte endegat. Ell ha estat més un home d’idees que d’organització, que hauria precisat d’un entorn amb capacitat per a gestionar i plasmar en una estructura de partit la seva concepció de la política, i s’ha trobat amb uns voltors assetjant-lo. Ell es va desentendre de la maquinària interna del partit, que altres han utilitzat per a foragitar-lo. I sobretot no va saber veure que les crítiques internes que apareixien en forma de corrents o de veus discrepants eren molt més positives, i segurament més compatibles amb les seves idees, que les actituds dels qui al seu voltant li segaven l’herba sota els peus.
El dia 4 de novembre Carod aconseguirà, molt probablement, titulars i comentaris elogiosos per la seva clarividència i el seu rigor intel·lectual, i fins i tot algú sortirà a l’escenari per abraçar-lo i agrair-li els serveis prestats. Però ell mateix, o com a mínim amb la seva aquiescència, ha avesat la militància a discernir entre el que eren els discursos teòrics, convertits en pura retòrica, de la praxi quotidiana; ha beneït una forma d’entendre la militància i la lleialtat, molt més propera a l’actitud acrítica i de fidelitat cega que converteixen en paper mullar les anàlisis, els acords i resolucions dels congressos, i en definitiva també els discursos com el seu. Ja podem imaginar per on anirà el seu discurs que encapçala amb aquest “adéu al nacionalisme, visca la nació”; però, coincidint més o menys amb els seus plantejaments, tothom entendrà que no parla d’altre comiat que del seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada