Pàgines

divendres, 2 d’octubre de 2009

I malgrat tot, la crisi persisteix

Els reis de la demagògia, quan hi ha un tema que no els interessa tocar, es treuen de la màniga la frase màgica: “allò que realment interessa als ciutadans”. I ara, el que realment interessa als ciutadans és una sortida de la crisi. L’argument no se sosté per cap banda, perquè és evident que totes les administracions, a part de donar prioritat al tema de la crisi, han continuar amb la seva tasca en tots els àmbits de la vida del país, els serveis socials i l’aplicació de la llei de la dependència, l’educació, la cultura, l’esport, la llengua, la projecció exterior,... i per suposat que la crisi no és cap motiu per a negligir un dret tan elemental i democràtic com el dret a decidir.

És el que feia el President de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (
CEOMA), José Luis Méler, quan blasmava la Generalitat de Catalunya pels recursos que destina a la llengua catalana, com si fossin aquests el que impedeixen l’aplicació de la llei de dependència. Naturalment, no si li acudiria mai dir que cal suprimir, per no ser prioritari, l’Instituto Cervantes, ni abolir per inútil la Monarquia, ni reduir els Ministeris quan ja han transferit les competències a les Comunitats autònomes, ni tantes altres coses. És el mateix joc baix, i brut, que emprava el president de la Generalitat per dir que no hem de perdre el temps en aventures com les de permetre a la ciutadania expressar la seva voluntat sobre el futur del país, i que deu haver convençut Esquerra perquè no presentés, en el debat de política general celebrat aquests dies al Parlament, cap proposta sobre el dret a decidir i les consultes populars endegades arreu del país.

Però la demagògia esdevé molt més manifesta quan resulta que, al capdavall, la crisi segueix el seu curs exactament igual que si el Govern no existís. Probablement en sortirien molt més ben parats si fessin un reconeixement de la seva impotència: la crisi és d’abast internacional i no tenim els recursos ni el poder polític suficient per a fer-hi front. De la mateixa manera que ens hi hem vist involucrats per causes alienes, en sortirem també per inèrcies que no depenen de nosaltres. Altrament, aquesta tossuderia en voler erigir-se en protagonistes d’una lluita contra la crisi, a part de la demagògia que implica, ens porta al pitjor dels ridículs. Tot apunta que al món es comencen a notar els primers símptomes de recuperació, però l’Estat espanyol en serà una excepció i continuarà una temporada més patint-ne els efectes; i dins d’aquest Estat, Catalunya amb uns gestors polítics que es vanten de prioritzar-ho tot per la crisi, anem a la cua.
Demagogs i ridículs.