Pàgines

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Millet i les mediocritats periodístiques

Els mitjans de comunicació, la majoria, es mouen per tongades o per modes, però sense un criteri propi. Tot d’una apareix un tema i tothom s’aboca a donar-hi voltes i més voltes fins a l’absurd, o fins que de cop el tema deixa d’interessar; i això al marge de la importància real de la qüestió o de si s’ha resolt definitivament. El tema de la prostitució al carrer, a la ciutat de Barcelona o a moltes carreteres del país és més antic que l’anar a peu; però, de sobte, va passar de l’oblit a les portades, i de les portades ha tornat a l’oblit. El mateix està passant ara amb el cas Millet; aquí amb l’agreujant que els presumptes periodistes a part de no fer ni l’esforç de contrastar la notícia, com ja sol ser habitual, es limiten a repetir frases, llistes i paràgrafs d’expedients sense informar el més mínim de la realitat de cada cosa.
El titular de “el partit tal o fulano de tal, esquitxat pel cas Millet”, es paga a bon preu. Sobretot, si amb aquest titular podem empastifar algun grup adversari. Sembla com si els mitjans de comunicació, cadascun des de la seva òptica partidista, busquessin qualsevol vincle o relació amb Fèlix Millet per poder-ho esbombar, sense donar la informació més bàsica, sense contrastar-ho, i per suposat sense entrar en matisos. O, a vegades, a grans titulars es fan afirmacions que després queden molt matisades o contradites en la lletra petita. Fèlix Millet va ser durant molts anys el màxim representant del Palau de la Música, i com a tal de ben segur que ha tingut col·laboracions amb moltes institucions, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona sobretot, però també amb molts grups polítics, associacions i persones de tots els àmbits. Quan algú està posant aquestes habituals i institucionals relacions al mateix nivell que els desviaments de fons de l’entitat que feia el Millet personalment està desinformant els lectors, oients o espectadors. A grans titulars hem llegit que Fèlix Millet va fer donacions a partits polítics, sense precisar si eren donacions personals, com les del PI d’Àngel Colom, o convenis formals perfectament legalitzats i comptabilitzats amb altres fundacions, sense aclarir per tant si es feien des de la legalitat, amb els rebuts i signatures corresponents o si eren en diner negre.
Però, per a la mediocritat periodística els detalls i els matisos no solament no importen, sinó que cal evitar-los perquè aleshores es quedarien sense titular. No diferenciar entre les accions delictives i les activitats i convenis habituals en aquesta mena d’institucions és d’una ignorància supina o d’una mala fe impressionant, que tant serveix per a empastifar innocents com per a relativitzar els veritables delictes.