Ho deia abans-d’ahir Joan Ridao: “Una sentència adversa del Tribunal Constitucional podria ser una fàbrica de sobiranistes”. És una tesi que hem sentit en moltes ocasions, darrerament: des de l’època Aznar als reiterats incompliments de Zapatero, passant per les retallades de l’Estatut primer, el seu incompliment després, el boicot a l’aeroport del Prat, la discriminació i l’espoli fiscal, el menyspreu per la nostra llengua, les actitud antidemocràtiques que neguen el dret a decidir, la utilització interessada i en contra nostra de les institucions espanyoles, les campanyes d’intoxicació mediàtica... Tot sembla afavorir aquella idea, que particularment sempre he posat de dubte, de com més malament, millor.
Hem vist com les contrarietats i la desconsideració d’Espanya envers els ciutadans de Catalunya, de tots els ciutadans siguin unionistes o independentistes, provoquen un malestar general que pot fer aflorar el sentiment sobiranista. És cert que al Parlament de Catalunya hi ha una sola força que es declara obertament independentista, però també és cert que de les altres formacions polítiques han sortit veus amb posicionaments que haurien estat impensables uns anys enrere. Potser per això, per fer realitat els auguris del President Montilla, des de determinats sector independentistes s’espera que la sentència del Tribunal Constitucional acabi de desfigurar el ja prou migrat Estatut, considerant que seria també la sentència definitiva de l’autonomisme. S’oblida, probablement, que mentre aquí estem improvisant a cada pas, i sempre a la contra, a Madrid calculen mil·limètricament cada una de les seves accions; de manera que la sentència del Tribunal Constitucional serà suficientment restrictiva segons els seus interessos, però no tant com per a provocar la deserció dels socialistes, per exemple.
És possible que totes aquestes atzagaiades del poder espanyol, de les que hem patit i de les que ens esperen, siguin una fàbrica de sobiranistes com diu Joan Ridao. Però, aleshores, amb més raó que mai haurien de preguntar-se els dirigents d’Esquerra com és que les nostres expectatives de vot no estiguin a l’alça en consonància amb aquest creixement del sentiment sobiranista; com és que aquesta fàbrica de sobiranistes no enforteixi la principal opció sobiranista. Una primera hipòtesi seria (tant de bo hagués de reconèixer que anava errat) que, en contra del que diuen tots els sondejos d’opinió, Esquerra fes el salt endavant que es pregonava en el darrer Congrés del partit. Una segona hipòtesi podria ser que aquest aflorament social del sobiranisme no fos tant una resposta a les agressions d’Espanya, com una resposta a la incapacitat d’aquesta Esquerra, i en general dels dirigents anomenats nacionalistes, a liderar el procés d’emancipació del país. I, entremig, hi pot haver moltes més hipòtesis, naturalment.
Hem vist com les contrarietats i la desconsideració d’Espanya envers els ciutadans de Catalunya, de tots els ciutadans siguin unionistes o independentistes, provoquen un malestar general que pot fer aflorar el sentiment sobiranista. És cert que al Parlament de Catalunya hi ha una sola força que es declara obertament independentista, però també és cert que de les altres formacions polítiques han sortit veus amb posicionaments que haurien estat impensables uns anys enrere. Potser per això, per fer realitat els auguris del President Montilla, des de determinats sector independentistes s’espera que la sentència del Tribunal Constitucional acabi de desfigurar el ja prou migrat Estatut, considerant que seria també la sentència definitiva de l’autonomisme. S’oblida, probablement, que mentre aquí estem improvisant a cada pas, i sempre a la contra, a Madrid calculen mil·limètricament cada una de les seves accions; de manera que la sentència del Tribunal Constitucional serà suficientment restrictiva segons els seus interessos, però no tant com per a provocar la deserció dels socialistes, per exemple.
És possible que totes aquestes atzagaiades del poder espanyol, de les que hem patit i de les que ens esperen, siguin una fàbrica de sobiranistes com diu Joan Ridao. Però, aleshores, amb més raó que mai haurien de preguntar-se els dirigents d’Esquerra com és que les nostres expectatives de vot no estiguin a l’alça en consonància amb aquest creixement del sentiment sobiranista; com és que aquesta fàbrica de sobiranistes no enforteixi la principal opció sobiranista. Una primera hipòtesi seria (tant de bo hagués de reconèixer que anava errat) que, en contra del que diuen tots els sondejos d’opinió, Esquerra fes el salt endavant que es pregonava en el darrer Congrés del partit. Una segona hipòtesi podria ser que aquest aflorament social del sobiranisme no fos tant una resposta a les agressions d’Espanya, com una resposta a la incapacitat d’aquesta Esquerra, i en general dels dirigents anomenats nacionalistes, a liderar el procés d’emancipació del país. I, entremig, hi pot haver moltes més hipòtesis, naturalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada