Aquests darrers dies, darreres setmanes, mesos i fins i tot anys, sentim reiteradament advertències de polítics de tots els colors sobre el que pot esdevenir-se quan aparegui la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut. És un joc que dominen molt bé els espanyols, i en el qual nosaltres ens hi perdem amb facilitat, oscil·lant d’una a altra banda ballant al so dels seus capricis. S’ha de reconèixer que temps enrere hauria estat impensable que un dirigent socialista com José Montilla fes declaracions com les que ha fet aquests dies, però són declaracions que sempre tenen el corresponent contrapès que torna a situar les coses al seu lloc. A Madrid ja saben que “perro que ladra, no muerde”.
Tot i que les deliberacions del Tribunal Constitucional són secretes, interessadament, sense escrúpols ni vergonya, van traient filtracions per veure com reaccionarien uns i altres, per tal de treure la sentència com i quan convingui als partits espanyols. Aquí, segons el dia, l’humor del polític o l’ambient particular en què es troba, anem de l’atzagaiada més fora de lloc a la submissió més servil; qualsevol cosa menys adoptar una posició ferma, unitària i rigorosa de la majoria que va redactar la proposta d’Estatut i que ara reivindica que no es toqui el text que ja ha referendat el poble de Catalunya. Tothom sap que el partit que menys acatarà la sentència del Tribunal Constitucional, si per exemple no desmenteix les sentències que hi ha hagut fins ara validant la política d’immersió lingüística, serà el Partit Popular. Però aquests, que ja tenen la posició presa i que mantenen malgrat el que puguin dir els tribunals, no en fan ostentació; simplement, actuen en conseqüència.
No serveix de res fer afirmacions retòriques en el sentit que “Si l’Estatut no té cabuda a la Constitució, el Tribunal Constitucional té un problema” o que “Una sentència adversa posaria en perill el pacte constitucional” o ens “Hauríem de replantejar la nostra relació amb Espanya”, si al capdavall s’acaba dient que “acatarem la sentència del Constitucional”. Un Govern responsable i mínimament nacionalista, o senzillament autonomista, ja hauria pres una posició clara i precisa de rebuig a qualsevol sentència d’un Tribunal corromput políticament, sense cap legitimitat per a emetre sentències sobre res i molt menys en contra de tot el poble de Catalunya. Però, no. Podem dir frases més o menys altisonants, però tot seguit hi afegim que confiem que la sentència no sigui tan negativa (com si aleshores ja donéssim legitimitat a aquesta pantomima de TC), i deixem clar que, encara que no ens agradi, acabarem ajupint el cap i acatant la sentència.
Tot i que les deliberacions del Tribunal Constitucional són secretes, interessadament, sense escrúpols ni vergonya, van traient filtracions per veure com reaccionarien uns i altres, per tal de treure la sentència com i quan convingui als partits espanyols. Aquí, segons el dia, l’humor del polític o l’ambient particular en què es troba, anem de l’atzagaiada més fora de lloc a la submissió més servil; qualsevol cosa menys adoptar una posició ferma, unitària i rigorosa de la majoria que va redactar la proposta d’Estatut i que ara reivindica que no es toqui el text que ja ha referendat el poble de Catalunya. Tothom sap que el partit que menys acatarà la sentència del Tribunal Constitucional, si per exemple no desmenteix les sentències que hi ha hagut fins ara validant la política d’immersió lingüística, serà el Partit Popular. Però aquests, que ja tenen la posició presa i que mantenen malgrat el que puguin dir els tribunals, no en fan ostentació; simplement, actuen en conseqüència.
No serveix de res fer afirmacions retòriques en el sentit que “Si l’Estatut no té cabuda a la Constitució, el Tribunal Constitucional té un problema” o que “Una sentència adversa posaria en perill el pacte constitucional” o ens “Hauríem de replantejar la nostra relació amb Espanya”, si al capdavall s’acaba dient que “acatarem la sentència del Constitucional”. Un Govern responsable i mínimament nacionalista, o senzillament autonomista, ja hauria pres una posició clara i precisa de rebuig a qualsevol sentència d’un Tribunal corromput políticament, sense cap legitimitat per a emetre sentències sobre res i molt menys en contra de tot el poble de Catalunya. Però, no. Podem dir frases més o menys altisonants, però tot seguit hi afegim que confiem que la sentència no sigui tan negativa (com si aleshores ja donéssim legitimitat a aquesta pantomima de TC), i deixem clar que, encara que no ens agradi, acabarem ajupint el cap i acatant la sentència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada