A l’Església anglicana hi ha un gran esvalotament. Malament van pair els sectors conservadors que es permetés l’ordenament de sacerdotesses, però que ara es pretengui fins i tot elevar-les a la categoria de bisbes ja els és excessiu. Alguns han començat a amenaçar amb la ruptura, que no es tractaria només de donar-se de baixa de l’anglicanisme sinó de traspassar-se en bloc a l’Església de Roma. Una ocasió que no ha desaprofitat l’inquilí del Vaticà, que ja els ha obert els braços, en el que podria considerar-se una OPA hostil contra l’anglicanisme.
És el concepte d’ecumenisme que sempre ha tingut el Vaticà: des de la veritat més absoluta, s’espera que els altres reconeguin el seu error i esmenin la seva culpa. Una actitud, per cert, força diferent dels sectors més progressistes del catolicisme que aguanten estoicament, cristianament que dirien ells, les atzagaiades que els plou des d’un Vaticà intransigent. Els qui, qüestionant el poder, han gosat posar-se al costat dels pobres i dels oprimits, o han reivindicat uns drets tan íntims i personals com els relacionats amb la sexualitat, han rebut amb resignació les desaprovacions, les censures i les amenaces de la intolerància papal; la darrera ha estat la monja Teresa Forcades que ha tingut la gosadia d’advertir, des de la vessant estrictament científica i no religiosa, dels interessos i de les maquinacions que hi ha al darrere de les vacunacions massives de la famosa Grip A. Des de la Jerarquia sembla que interessen ben poc els principis evangèlics i molt més la complaença del poder. Quina mena de categoria moral poden tenir els pastors anglicans que per a defensar la seva posició ultraconservadora en un tema, important des del punt de vista humà però irrellevant des del punt de vista de la creença religiosa, com és el de l’ordenament de bisbes i sacerdotesses han amenaçat de passar-se a la religió catòlica. I quina mena de categoria moral té aquest Papa i aquesta jerarquia catòlica que no ha desaprofitat l’ocasió per a obrir-los les portes amb la intenció d’aprofundir la crisi en l’església rival. L’existència de dues Esglésies separades es fonamenta en la possibilitat o la negació del reconeixement de les dones per a fer carrera eclesiàstica?
La història, però, podria acabar malament per a l’anglicanisme. El manteniment en el món actual de les creences religioses es fonamenta en una visió ultraconservadora de la realitat. Mentre que les actituds progressistes al si de les esglésies sempre han portat cap a una laïcització que s’ha traduït en acció social i política. Des del moment en què els principis evangèlics no se sustenten en un elevat nivell d’abstracció i de misticisme, ràpidament es pot caure en una acció directa molt més propera al laïcisme de l’esquerra.
És el concepte d’ecumenisme que sempre ha tingut el Vaticà: des de la veritat més absoluta, s’espera que els altres reconeguin el seu error i esmenin la seva culpa. Una actitud, per cert, força diferent dels sectors més progressistes del catolicisme que aguanten estoicament, cristianament que dirien ells, les atzagaiades que els plou des d’un Vaticà intransigent. Els qui, qüestionant el poder, han gosat posar-se al costat dels pobres i dels oprimits, o han reivindicat uns drets tan íntims i personals com els relacionats amb la sexualitat, han rebut amb resignació les desaprovacions, les censures i les amenaces de la intolerància papal; la darrera ha estat la monja Teresa Forcades que ha tingut la gosadia d’advertir, des de la vessant estrictament científica i no religiosa, dels interessos i de les maquinacions que hi ha al darrere de les vacunacions massives de la famosa Grip A. Des de la Jerarquia sembla que interessen ben poc els principis evangèlics i molt més la complaença del poder. Quina mena de categoria moral poden tenir els pastors anglicans que per a defensar la seva posició ultraconservadora en un tema, important des del punt de vista humà però irrellevant des del punt de vista de la creença religiosa, com és el de l’ordenament de bisbes i sacerdotesses han amenaçat de passar-se a la religió catòlica. I quina mena de categoria moral té aquest Papa i aquesta jerarquia catòlica que no ha desaprofitat l’ocasió per a obrir-los les portes amb la intenció d’aprofundir la crisi en l’església rival. L’existència de dues Esglésies separades es fonamenta en la possibilitat o la negació del reconeixement de les dones per a fer carrera eclesiàstica?
La història, però, podria acabar malament per a l’anglicanisme. El manteniment en el món actual de les creences religioses es fonamenta en una visió ultraconservadora de la realitat. Mentre que les actituds progressistes al si de les esglésies sempre han portat cap a una laïcització que s’ha traduït en acció social i política. Des del moment en què els principis evangèlics no se sustenten en un elevat nivell d’abstracció i de misticisme, ràpidament es pot caure en una acció directa molt més propera al laïcisme de l’esquerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada