Pàgines

dimarts, 29 de desembre de 2009

Ni trens, ni vies, ni estació

Amb dos anys de retard, de retard d’ençà de la darrera promesa de Zapatero, sembla que finalment tindrem traspàs de Rodalies. Naturalment, serà un traspàs a l’espanyola: un sí però no, això per a tu, l’important m’ho quedo jo. Haurà estat la vella estratègia de guanyar per esgotament. No tenint cap mena d’escrúpol ni de vergonya per a incomplir les seves promeses i la paraula donada, o per passar-se pel forro el que pugui dir l’Estatut sobre la qüestió, no els venia d’aquí anar allargant les negociacions fins a l’infinit. De fet, no hi ha hagut ni negociacions: una simple negativa i un ja en parlarem més endavant, fins que s’acceptin els seus platejaments de no traspassar l’essencial.

Tot sembla indicar que el Govern espanyol no s’ha mogut ni un pèl a l’hora de negar-se a traspassar el servei de Rodalies. Madrid continuarà gestionant les infraestructures, vies i estacions, el personal i els trens, amb tot el material tècnic complementari. Algú podria suggerir la pregunta: així què traspassen?. I la resposta més honesta i senzilla seria: res. Però, com que s’ha de simular que finalment tenim traspàs de Rodalies, anuncien com a gran èxit que l’Estat continuarà assumint el dèficit que generi el servei en el futur. Només faltaria que només ens haguessin traspassat el dèficit! Per donar més credibilitat al simulacre de traspàs, ben aviat podrem veure en els fulls d’horaris, i potser també en els bitllets, el segell de la Generalitat, perquè les úniques competències que assumirà el Govern català sembla ser que seran les dels horaris, les freqüències de trens i les tarifes. Dins d’uns límits, lògicament, que ja marcarà el Govern espanyol.

Una presa de pèl com tantes altres que, tenint en compte que es va donar a conèixer ahir dia dels Sants Innocents, igual resulta que tot plegat era una broma; una broma que podria anar al Consell de Ministres de dijous. Al Conseller Nadal, i als seus companys de Govern, se li podria recordar aquell brevíssim conte de Pere Calders:

L’EXPRÉS

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.