Tot sembla indicar que, malgrat les reiterades afirmacions del Conseller Jordi Ausàs, tampoc es podrà aprovar en aquesta legislatura ni la Llei de Vegueries ni la Llei electoral. Figuraven en la primera línia de l’acord del Tinell i del programa dels dos Governs tripartits; però, com sempre, a l’inici de la legislatura no es vol entrar a fons en una qüestió que se sap polèmica, i es va deixant per al final, moment en què tothom coincideix que tampoc és el moment oportú per a fer-ho. Hi ha massa interessos, partidistes i personals, en joc com per a encarar el debat amb objectivitat i amb rigor.
No té massa sentit que quan s’anuncia la data (inicialment era el 5 de gener) per a aprovar el projecte de Llei de Vegueries, s’iniciï el veritable debat territorial i s’hi presentin al·legacions que qüestionen aspectes bàsics del projecte de Llei. Aquest debat s'hauria d’haver fet amb anterioritat i no esperar a darrera hora perquè ajuntaments com el de Tarragona o el de Lleida, o territoris com el Penedès, l’Aran o l’Alt Ter, presentin les seves al·legacions a corre-cuita. I aquí la responsabilitat és fonamentalment dels partits polítics que a la Generalitat i al Parlament preparaven un projecte d’esquena a la seva gent al territori afectat. Tarragona i Lleida tenen por de perdre protagonisme, una por semblant a la que tenen els del Penedès o els d’Osona-Ripollès diluïts en unes vegueries amb les quals no se senten pas gaire més identificades que amb les províncies actuals. Però bé, un Govern, i amb ell els partits que el sustenten, han de prendre decisions. El lògic hauria estat obrir a inici de legislatura un debat al territori, acotat en el temps, amb la previsió si era necessari de consultes obertes a la població; i culminar el procés amb una presa de decisions, sabent que no seran del gust de tothom. Primer, decisions al si de cada partit, que cadascú assumeixi les pròpies contradiccions, i després al si del Govern. Però, com he reiterat diverses vegades, aquest no és un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres.
La pugna interna entre els diferents socis es trasllada després al territori on els alcaldes socialistes, per exemple, no tenen cap mania a plantar cara al projecte de Llei del Govern, perquè saben que en realitat no és del Govern sinó de l’àrea que ha caigut en mans d’ERC. La disciplina interna del PSC faria impensable que els barons territorials es revoltessin contra els seus superiors; els socialistes coneixien el tema i el plantejament que es feia en el projecte de Llei des de fa temps, però intencionadament han esperat a darrera hora per a dinamitar una proposta que podria afavorir un dels seus rivals polítics.
No té massa sentit que quan s’anuncia la data (inicialment era el 5 de gener) per a aprovar el projecte de Llei de Vegueries, s’iniciï el veritable debat territorial i s’hi presentin al·legacions que qüestionen aspectes bàsics del projecte de Llei. Aquest debat s'hauria d’haver fet amb anterioritat i no esperar a darrera hora perquè ajuntaments com el de Tarragona o el de Lleida, o territoris com el Penedès, l’Aran o l’Alt Ter, presentin les seves al·legacions a corre-cuita. I aquí la responsabilitat és fonamentalment dels partits polítics que a la Generalitat i al Parlament preparaven un projecte d’esquena a la seva gent al territori afectat. Tarragona i Lleida tenen por de perdre protagonisme, una por semblant a la que tenen els del Penedès o els d’Osona-Ripollès diluïts en unes vegueries amb les quals no se senten pas gaire més identificades que amb les províncies actuals. Però bé, un Govern, i amb ell els partits que el sustenten, han de prendre decisions. El lògic hauria estat obrir a inici de legislatura un debat al territori, acotat en el temps, amb la previsió si era necessari de consultes obertes a la població; i culminar el procés amb una presa de decisions, sabent que no seran del gust de tothom. Primer, decisions al si de cada partit, que cadascú assumeixi les pròpies contradiccions, i després al si del Govern. Però, com he reiterat diverses vegades, aquest no és un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres.
La pugna interna entre els diferents socis es trasllada després al territori on els alcaldes socialistes, per exemple, no tenen cap mania a plantar cara al projecte de Llei del Govern, perquè saben que en realitat no és del Govern sinó de l’àrea que ha caigut en mans d’ERC. La disciplina interna del PSC faria impensable que els barons territorials es revoltessin contra els seus superiors; els socialistes coneixien el tema i el plantejament que es feia en el projecte de Llei des de fa temps, però intencionadament han esperat a darrera hora per a dinamitar una proposta que podria afavorir un dels seus rivals polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada