(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Era més que previsible que no reeixís la Iniciativa Legislativa Popular presentada l’endemà de les Consultes del 13-D, en la qual es pretenia que el Parlament assumís l’organització d’un referèndum vinculant arreu del país. I no em semblen de rebut les crítiques dels seus promotors als partits polítics parlamentaris per “no haver estat prou valents”. No era una qüestió, ara, de valentia sinó de seriositat i de sentit comú. Actituds irreflexives com aquesta no fan sinó desprestigiar i banalitzar el moviment sobiranista. Naturalment que cadascú és lliure de fer el que cregui més oportú, però no es pot pretendre improvisar sortides com aquesta i després exclamar-se perquè no els han fet cas.
Tot i que era molt més ben preparada i, si més no, podia tenir la intencionalitat de crear un revulsiu, és el mateix que va passar amb l’anterior ILP presentada abans de l’estiu passat sobre aquesta mateixa qüestió. En el món del sobiranisme hi ha un comprensible malestar per la sovint inexplicable actitud dels partits polítics que s’autoqualifiquen de nacionalistes, sobiranistes o independentistes. Però això no justifica que apareguin, dia sí dia també, aspirants a salvadors de la pàtria que emprenen iniciatives aparentment de gran volada però que no tenen cap base sòlida que les sustenti. La bona fe i la millor de les intencions no justifiquen aquestes irresponsabilitats. No podem ser tan exigents amb els partits polítics i ser-ho tan poc amb nosaltres mateixos.
Dit això, sí que em sembla lamentable i sobretot molt perillós l’argument que s’ha donat per a rebutjar tant la primera com aquesta segona ILP sobre un referèndum per la Independència. Josep Lluís Carod Rovira deia l’altre dia que tindríem els quatre anys d’aquesta nova legislatura per a preparar el referèndum del 2014. No sé si ha de ser aquesta data, però és evidentment que si fins ara no s’ha fet res per a preparar-lo, ja és hora que Esquerra s’hi posi, i per tant que faci un gir espectacular en la seva política; de fet, la consulta d’Arenys, la del 13-D i les que vindran els han agafat d’imprevist, i encara els han vingut bé perquè ja érem al final de la legislatura. Però no pas perquè formés part de la seva estratègia, perquè en realitat no n’hi havia cap. De la irresponsabilitat dels partits d’anar deixant el tema sine die, però sobretot sense treballar-hi de veritat, a la irresponsabilitat dels qui creuen que una cosa així s’improvisa d’avui per demà i no requereix més consens que el de quatre amics o tertulians de cafè, hi ha un ampli camp per córrer tant per la societat civil com pels partits polítics per tal de preparar amb tot el rigor que cal un full de ruta precís i viable cap a la independència. Per mi, doncs, el problema no és que la mesa del Parlament hagi rebutjat l’admissió a tràmit de les dues ILP sobre el referèndum, perquè ja estaven abocades al fracàs d’entrada, sinó les argumentacions que s’hi ha donat. El que és realment greu és que es justifiqui el rebuig a les ILP perquè ‘la iniciativa no s’ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat’.
No eren ni el moment oportú ni les formes per a tirar endavant la ILP, és cert; i, per tant, es podien haver buscar justificacions de caràcter tècnic o procedimental, de manca d’oportunitat o al·legar la coincidència amb la tramitació de la Llei de Consultes Populars. Però la mesa del Parlament ha assentat, per segona vegada, el precedent que no es pot plantejar a la cambra catalana el tema d’un Referèndum per la Independència perquè “no s’ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat”. I aquesta serà la mateixa situació en què ens trobarem l’any que ve, el 2014 o quan sigui. En algun moment o altre, i no pas per concessió de Madrid, haurem de prendre una iniciativa que no s’ajustarà a la legislació vigent i que s’excedirà del marc competencial de la Generalitat. I arribat aquest moment, els qui són contraris a acceptar el dret a decidir dels catalans podran al·legar que ja hi ha precedents al Parlament de Catalunya de rebuig unànime, inclosos els anomenats partits nacionalistes o independentistes, a fer plantejaments que vagin més enllà del marc actual. Per a rebutjar el dret a decidir, els nacionalistes espanyols podran fer servir els arguments que han signat, entre altres, CiU i ERC. Lamentable i perillós. Com a mínim.
Tot i que era molt més ben preparada i, si més no, podia tenir la intencionalitat de crear un revulsiu, és el mateix que va passar amb l’anterior ILP presentada abans de l’estiu passat sobre aquesta mateixa qüestió. En el món del sobiranisme hi ha un comprensible malestar per la sovint inexplicable actitud dels partits polítics que s’autoqualifiquen de nacionalistes, sobiranistes o independentistes. Però això no justifica que apareguin, dia sí dia també, aspirants a salvadors de la pàtria que emprenen iniciatives aparentment de gran volada però que no tenen cap base sòlida que les sustenti. La bona fe i la millor de les intencions no justifiquen aquestes irresponsabilitats. No podem ser tan exigents amb els partits polítics i ser-ho tan poc amb nosaltres mateixos.
Dit això, sí que em sembla lamentable i sobretot molt perillós l’argument que s’ha donat per a rebutjar tant la primera com aquesta segona ILP sobre un referèndum per la Independència. Josep Lluís Carod Rovira deia l’altre dia que tindríem els quatre anys d’aquesta nova legislatura per a preparar el referèndum del 2014. No sé si ha de ser aquesta data, però és evidentment que si fins ara no s’ha fet res per a preparar-lo, ja és hora que Esquerra s’hi posi, i per tant que faci un gir espectacular en la seva política; de fet, la consulta d’Arenys, la del 13-D i les que vindran els han agafat d’imprevist, i encara els han vingut bé perquè ja érem al final de la legislatura. Però no pas perquè formés part de la seva estratègia, perquè en realitat no n’hi havia cap. De la irresponsabilitat dels partits d’anar deixant el tema sine die, però sobretot sense treballar-hi de veritat, a la irresponsabilitat dels qui creuen que una cosa així s’improvisa d’avui per demà i no requereix més consens que el de quatre amics o tertulians de cafè, hi ha un ampli camp per córrer tant per la societat civil com pels partits polítics per tal de preparar amb tot el rigor que cal un full de ruta precís i viable cap a la independència. Per mi, doncs, el problema no és que la mesa del Parlament hagi rebutjat l’admissió a tràmit de les dues ILP sobre el referèndum, perquè ja estaven abocades al fracàs d’entrada, sinó les argumentacions que s’hi ha donat. El que és realment greu és que es justifiqui el rebuig a les ILP perquè ‘la iniciativa no s’ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat’.
No eren ni el moment oportú ni les formes per a tirar endavant la ILP, és cert; i, per tant, es podien haver buscar justificacions de caràcter tècnic o procedimental, de manca d’oportunitat o al·legar la coincidència amb la tramitació de la Llei de Consultes Populars. Però la mesa del Parlament ha assentat, per segona vegada, el precedent que no es pot plantejar a la cambra catalana el tema d’un Referèndum per la Independència perquè “no s’ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat”. I aquesta serà la mateixa situació en què ens trobarem l’any que ve, el 2014 o quan sigui. En algun moment o altre, i no pas per concessió de Madrid, haurem de prendre una iniciativa que no s’ajustarà a la legislació vigent i que s’excedirà del marc competencial de la Generalitat. I arribat aquest moment, els qui són contraris a acceptar el dret a decidir dels catalans podran al·legar que ja hi ha precedents al Parlament de Catalunya de rebuig unànime, inclosos els anomenats partits nacionalistes o independentistes, a fer plantejaments que vagin més enllà del marc actual. Per a rebutjar el dret a decidir, els nacionalistes espanyols podran fer servir els arguments que han signat, entre altres, CiU i ERC. Lamentable i perillós. Com a mínim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada