Ja s’entén que quan algú es troba a l’oposició s’ha de mirar amb lupa cada proposta i cada projecte governamental, tant per a trobar-hi els punts febles com per a poder demostrar que ells ho haurien fet millor. Això fa que, sovint, es presentin esmenes que el mateix que les presenta no hauria gosat incorporar-les en el projecte inicial si hagués estat iniciativa seva. Això passava durant els governs convergents i passa ara, encara que amb els agents canviats. El perill no està en un excés de zel, ni tan sols en la manca de realisme que es pot tenir des de l’oposició sobretot si aquesta és marginal i amb poques perspectives d’arribar al Govern, sinó que l’afany d’esmenar l’acció governamental faci perdre el nord.
Incomprensiblement, CiU ja ha anunciat que presentarà esmenes a la Llei del Cinema, diuen, per a rebaixar-ne la “imposició”. El projecte de Llei que es presenta ara és molt similar al que havien intentat presentar en diferents ocasions els governs convergents, i que no havien gosat tirar-lo endavant perquè sabien que tindrien una doble oposició: d’una banda la dels distribuïdors i exhibidors, per als quals els drets dels ciutadans els importen un rave, i la llengua i la cultura del país encara menys, i que per tant no entenen que calgui canviar res si imposant el castellà ells omplen igualment el calaix i s’estalvien de fer l’esforç de tenir en consideració els consumidors catalans. Però de l’altra, perquè sabien que tant el Partit Popular com el Partit Socialista s’hi posarien radicalment en contra. Ara que s’ha aconseguit, i en bona part gràcies a ERC, que els socialistes acceptin algunes propostes catalanistes i de defensa de la llengua catalana com aquesta Llei del Cinema, CiU fa aigües.
Però el més preocupant no és que CiU intenti esmenar, com sigui, aquest projecte de Llei, ni tant sols que ho faci deshonestament per tal d’evitar que algú, a qui consideren adversari polític, pugui exhibir un èxit de la seva gestió. El més preocupant és que facin servir aquell argument falaç i hipòcrita de blasmar la “imposició” i de defensar la “seducció”, que han utilitzat sempre els nacionalistes espanyols, només quan es tracta de protegir la llengua castellana i mai quan és a l’inrevés. Les lleis sense mesures sancionadores per als qui les incompleixen són burles i caricatures de llei. Si la legislació espanyola conté, segons un informe del Parlament, unes cinc-centes lleis, reglaments i decrets que imposen l’ús del castellà és perquè no tenen cap interès en seduir-nos perquè utilitzem la seva llengua, simplement ens la imposen. Aquesta nova Llei del Cinema, en tot cas, no imposa ni tan sols la paritat entre català i castellà, que tant defensen els nacionalistes del PP i de Ciutadans només en aquells àmbits on s’ha normalitzat l’ús del català.
Incomprensiblement, CiU ja ha anunciat que presentarà esmenes a la Llei del Cinema, diuen, per a rebaixar-ne la “imposició”. El projecte de Llei que es presenta ara és molt similar al que havien intentat presentar en diferents ocasions els governs convergents, i que no havien gosat tirar-lo endavant perquè sabien que tindrien una doble oposició: d’una banda la dels distribuïdors i exhibidors, per als quals els drets dels ciutadans els importen un rave, i la llengua i la cultura del país encara menys, i que per tant no entenen que calgui canviar res si imposant el castellà ells omplen igualment el calaix i s’estalvien de fer l’esforç de tenir en consideració els consumidors catalans. Però de l’altra, perquè sabien que tant el Partit Popular com el Partit Socialista s’hi posarien radicalment en contra. Ara que s’ha aconseguit, i en bona part gràcies a ERC, que els socialistes acceptin algunes propostes catalanistes i de defensa de la llengua catalana com aquesta Llei del Cinema, CiU fa aigües.
Però el més preocupant no és que CiU intenti esmenar, com sigui, aquest projecte de Llei, ni tant sols que ho faci deshonestament per tal d’evitar que algú, a qui consideren adversari polític, pugui exhibir un èxit de la seva gestió. El més preocupant és que facin servir aquell argument falaç i hipòcrita de blasmar la “imposició” i de defensar la “seducció”, que han utilitzat sempre els nacionalistes espanyols, només quan es tracta de protegir la llengua castellana i mai quan és a l’inrevés. Les lleis sense mesures sancionadores per als qui les incompleixen són burles i caricatures de llei. Si la legislació espanyola conté, segons un informe del Parlament, unes cinc-centes lleis, reglaments i decrets que imposen l’ús del castellà és perquè no tenen cap interès en seduir-nos perquè utilitzem la seva llengua, simplement ens la imposen. Aquesta nova Llei del Cinema, en tot cas, no imposa ni tan sols la paritat entre català i castellà, que tant defensen els nacionalistes del PP i de Ciutadans només en aquells àmbits on s’ha normalitzat l’ús del català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada