Deu ser relativament normal que els qui, sense ser-ne professionals, ens dediquem a fer comentaris d’actualitat, i més si són diaris com en el meu cas, no puguem anar a buscar sempre les fonts de cada informació, i que sovint ens limitem a fer comentaris a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació. El que això ja no és tan normal, o no ho hauria de ser, és que ho facin també els professionals del periodisme, o els qui parlen en nom d’institucions. I aquests dies, arran de la polèmica generada per la proposta de l’Ajuntament de Vic sobre la immigració, n’hem llegit i sentit de tots colors i alguns amb una insolvència esfereïdora.
És relativament fàcil de comprovar, sobretot en els mitjans escrits, com en la majoria dels casos no es citen les fonts ni els textos legals als quals fàcilment uns i altres es poden recolzar per a mantenir les seves posicions. Per exemple, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ha emès un comunicat molt dur contra l’Ajuntament de Vic, però ja admet que el fa a partir de les notícies publicades i no d’haver-se informat degudament; el comunicat comença textualment: “La Comissió de Defensa del Col∙legi d’Advocats de Barcelona ha tingut coneixement a través de les notícies publicades en diversos mitjans de comunicació que l’Ajuntament de Vic ha acordat exigir als ciutadans estrangers que viuen en el seu municipi i tenen l’obligació legal d’empadronar‐se, que, per fer aquest tràmit, acreditin que són titulars d’una autorització administrativa de residència legal. I,també s’ha publicat que l’Ajuntament ha decidit que transmetrà als cossos policials competents en matèria de control de legalitat administrativa d’estrangeria les dades obtingudes aprofitant aquesta circumstancia, dels ciutadans sense autorització administrativa de residència”.
La darrera reforma de la Llei d’estrangeria publicada al BOE aquest mes de desembre, deixa clar que es tracta de lluitar contra la immigració il·legal. Per això fa una classificació de les diferents situacions d’estrangeria, per tal de delimitar els drets i deures de cada cas: des del qui està de pas, en una situació temporal per una qüestió d’estudis, de recerca o de treball específic, al qui disposa dels permisos de treball i residència legalment establerts. Entre aquestes situacions, evidentment, els anomenats “il·legals” no hi figuren perquè se suposa, com es diu en el preàmbul, que són els que s’han de perseguir. Per exemple, s’hi diu: “En el Título III, con el objetivo de reforzar la lucha contra la inmigración irregular se prevén nuevas infracciones para evitar actuaciones fraudulentas, tales como los matrimonios de conveniencia, la promoción de la inmigración irregular por medios indirectos o el falseamiento de los datos para el empadronamiento”.
Un cop fet l’advertiment inicial que l’objectiu és lluitar contra la immigració il·legal amb la previsió d’expulsar-la quan sigui possible, la Llei ja no fa gaire referències més sobre els qui es troben en situació d’irregularitat. De manera que quan es detalla en cada article els drets i deures dels estrangers, s’ha d’entendre que es deu referir a les diferents situcions previstes d’estrangeria legal. No tindria sentit pensar que quan es parla dels drets dels estrangers, des del dret a vot en les municipals, al de treballar, crear una empresa, adquirir propietats o reclamar a l’administració, es parla tant dels estrangers en situació regular com dels qui no tenen papers. A l’article 6, s’hi diu: “2. Los extranjeros residentes, empadronados en un municipio, tienen todos los derechos establecidos por tal concepto en la legislación de bases de régimen local, pudiendo ser oídos en los asuntos que les afecten de acuerdo con lo que disponga la normativa de aplicación.3. Los Ayuntamientos incorporarán al padrón a los extranjeros que tengan su domicilio habitual en el municipio y mantendrán actualizada la información relativa a los mismos.” L’ambigüïtat no és casual ni producte de la incapacitat del legislador, sinó perfectament calculada. Cadascú pot interpretar-ho com vulgui, però sembla bastant difícil d’entendre que vulgui dir que quan un immigrant “il·legal” es troba davant de l’administració local, ha de gaudir de tots els drets, mentre que si és enxampat per la policia espanyola (aquí no s’hi val la cooperació entre policies) pot ser detingut i expulsat del país pel sol fet de ser aquí.
En l’article 12 es diu que: “Los extranjeros que se encuentren en España, inscritos en el padrón del municipio en el que tengan su domicilio habitual, tienen derecho a la asistencia sanitaria en las mismas condiciones que los españoles.” Sembla que s’ha d’interpretar, doncs, en el sentit que té els mateixos drets que els espanyols, excepte que pot ser expulsat en qualsevol moment. És a dir, té dret a l’assistència sanitària però no a ser en el país on es pot oferir aquesta assistència sanitària. Difícil d’entendre.
Més endavant, quan parla de les faltes greus, en l’article 53, la Llei cita aquests caos: “c) Incurrir en ocultación dolosa o falsedad grave en el cumplimiento de la obligación de poner en conocimiento de las autoridades competentes los cambios que afecten a nacionalidad, estado civil o domicilio, así como incurrir en falsedad en la declaración de los datos obligatorios para cumplimentar el alta en el padrón municipal a los efectos previstos en esta Ley, siempre que tales hechos no constituyan delito. Cuando cualquier autoridad tuviera conocimiento de una posible infracción por esta causa, lo pondrá en conocimiento de las autoridades competentes con el fin de que pueda instruirse el oportuno expediente sancionador.... d) Consentir la inscripción de un extranjero en el Padrón Municipal por parte del titular de una vivienda habilitado para tal fin, cuando dicha vivienda no constituya el domicilio real del extranjero. Se incurrirá en una infracción por cada persona indebidamente inscrita.”
Sembla que l’Ajuntament de Vic ja ha desistit de la primera idea d’informar a la policia dels casos d’immigrants que no tinguin els papers en regla, és a dir que es troben en situació irregular. Però la llei en l’articcle 68 diu: “3. Con carácter previo a la concesión de autorizaciones por arraigo, las Comunidades Autónomas o, en su caso, los Ayuntamientos, emitirán un informe sobre la integración social del extranjero cuyo domicilio habitual se encuentre en su territorio. Reglamentariamente se determinarán los contenidos de dicho informe. En todo caso, el informe tendrá en cuenta el periodo de permanencia, la posibilidad de contar con vivienda y medios de vida, los vínculos con familiares residentes en España, y los esfuerzos de integración a través del seguimiento de programas de inserción sociolaborales y culturales.” No queda clar a qui s’han de remetre aquests informes, ni si aquests informes (com tot l’articulat de la Llei) es refereixen només als estrangers que tenen la seva situació regularitzada en qualsevol de les formes existents i prèviament relacionades en la mateixa llei.
Continuo dient que em sembla un greu error la proposta de l’Ajuntament de Vic, i que hi ha motius més que suficients, tant de caràcter polític com de caràcter social o humanitari, per a rebutjar-la de ple. Ara bé, el primer responsable d’aquesta situació és el legislador (els partits que hi ha donat suport) que ha elaborat un llei que obre les portes a tota mena d’actuacions; la intencionalitat, la mala fe del legislador, era tenir una eina que ho permetés, encara que hipòcritament se’n fes un ús més restringit i selectiu, i no tan generalitzat com pretén fer l’Ajuntament de Vic.
És relativament fàcil de comprovar, sobretot en els mitjans escrits, com en la majoria dels casos no es citen les fonts ni els textos legals als quals fàcilment uns i altres es poden recolzar per a mantenir les seves posicions. Per exemple, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ha emès un comunicat molt dur contra l’Ajuntament de Vic, però ja admet que el fa a partir de les notícies publicades i no d’haver-se informat degudament; el comunicat comença textualment: “La Comissió de Defensa del Col∙legi d’Advocats de Barcelona ha tingut coneixement a través de les notícies publicades en diversos mitjans de comunicació que l’Ajuntament de Vic ha acordat exigir als ciutadans estrangers que viuen en el seu municipi i tenen l’obligació legal d’empadronar‐se, que, per fer aquest tràmit, acreditin que són titulars d’una autorització administrativa de residència legal. I,també s’ha publicat que l’Ajuntament ha decidit que transmetrà als cossos policials competents en matèria de control de legalitat administrativa d’estrangeria les dades obtingudes aprofitant aquesta circumstancia, dels ciutadans sense autorització administrativa de residència”.
La darrera reforma de la Llei d’estrangeria publicada al BOE aquest mes de desembre, deixa clar que es tracta de lluitar contra la immigració il·legal. Per això fa una classificació de les diferents situacions d’estrangeria, per tal de delimitar els drets i deures de cada cas: des del qui està de pas, en una situació temporal per una qüestió d’estudis, de recerca o de treball específic, al qui disposa dels permisos de treball i residència legalment establerts. Entre aquestes situacions, evidentment, els anomenats “il·legals” no hi figuren perquè se suposa, com es diu en el preàmbul, que són els que s’han de perseguir. Per exemple, s’hi diu: “En el Título III, con el objetivo de reforzar la lucha contra la inmigración irregular se prevén nuevas infracciones para evitar actuaciones fraudulentas, tales como los matrimonios de conveniencia, la promoción de la inmigración irregular por medios indirectos o el falseamiento de los datos para el empadronamiento”.
Un cop fet l’advertiment inicial que l’objectiu és lluitar contra la immigració il·legal amb la previsió d’expulsar-la quan sigui possible, la Llei ja no fa gaire referències més sobre els qui es troben en situació d’irregularitat. De manera que quan es detalla en cada article els drets i deures dels estrangers, s’ha d’entendre que es deu referir a les diferents situcions previstes d’estrangeria legal. No tindria sentit pensar que quan es parla dels drets dels estrangers, des del dret a vot en les municipals, al de treballar, crear una empresa, adquirir propietats o reclamar a l’administració, es parla tant dels estrangers en situació regular com dels qui no tenen papers. A l’article 6, s’hi diu: “2. Los extranjeros residentes, empadronados en un municipio, tienen todos los derechos establecidos por tal concepto en la legislación de bases de régimen local, pudiendo ser oídos en los asuntos que les afecten de acuerdo con lo que disponga la normativa de aplicación.3. Los Ayuntamientos incorporarán al padrón a los extranjeros que tengan su domicilio habitual en el municipio y mantendrán actualizada la información relativa a los mismos.” L’ambigüïtat no és casual ni producte de la incapacitat del legislador, sinó perfectament calculada. Cadascú pot interpretar-ho com vulgui, però sembla bastant difícil d’entendre que vulgui dir que quan un immigrant “il·legal” es troba davant de l’administració local, ha de gaudir de tots els drets, mentre que si és enxampat per la policia espanyola (aquí no s’hi val la cooperació entre policies) pot ser detingut i expulsat del país pel sol fet de ser aquí.
En l’article 12 es diu que: “Los extranjeros que se encuentren en España, inscritos en el padrón del municipio en el que tengan su domicilio habitual, tienen derecho a la asistencia sanitaria en las mismas condiciones que los españoles.” Sembla que s’ha d’interpretar, doncs, en el sentit que té els mateixos drets que els espanyols, excepte que pot ser expulsat en qualsevol moment. És a dir, té dret a l’assistència sanitària però no a ser en el país on es pot oferir aquesta assistència sanitària. Difícil d’entendre.
Més endavant, quan parla de les faltes greus, en l’article 53, la Llei cita aquests caos: “c) Incurrir en ocultación dolosa o falsedad grave en el cumplimiento de la obligación de poner en conocimiento de las autoridades competentes los cambios que afecten a nacionalidad, estado civil o domicilio, así como incurrir en falsedad en la declaración de los datos obligatorios para cumplimentar el alta en el padrón municipal a los efectos previstos en esta Ley, siempre que tales hechos no constituyan delito. Cuando cualquier autoridad tuviera conocimiento de una posible infracción por esta causa, lo pondrá en conocimiento de las autoridades competentes con el fin de que pueda instruirse el oportuno expediente sancionador.... d) Consentir la inscripción de un extranjero en el Padrón Municipal por parte del titular de una vivienda habilitado para tal fin, cuando dicha vivienda no constituya el domicilio real del extranjero. Se incurrirá en una infracción por cada persona indebidamente inscrita.”
Sembla que l’Ajuntament de Vic ja ha desistit de la primera idea d’informar a la policia dels casos d’immigrants que no tinguin els papers en regla, és a dir que es troben en situació irregular. Però la llei en l’articcle 68 diu: “3. Con carácter previo a la concesión de autorizaciones por arraigo, las Comunidades Autónomas o, en su caso, los Ayuntamientos, emitirán un informe sobre la integración social del extranjero cuyo domicilio habitual se encuentre en su territorio. Reglamentariamente se determinarán los contenidos de dicho informe. En todo caso, el informe tendrá en cuenta el periodo de permanencia, la posibilidad de contar con vivienda y medios de vida, los vínculos con familiares residentes en España, y los esfuerzos de integración a través del seguimiento de programas de inserción sociolaborales y culturales.” No queda clar a qui s’han de remetre aquests informes, ni si aquests informes (com tot l’articulat de la Llei) es refereixen només als estrangers que tenen la seva situació regularitzada en qualsevol de les formes existents i prèviament relacionades en la mateixa llei.
Continuo dient que em sembla un greu error la proposta de l’Ajuntament de Vic, i que hi ha motius més que suficients, tant de caràcter polític com de caràcter social o humanitari, per a rebutjar-la de ple. Ara bé, el primer responsable d’aquesta situació és el legislador (els partits que hi ha donat suport) que ha elaborat un llei que obre les portes a tota mena d’actuacions; la intencionalitat, la mala fe del legislador, era tenir una eina que ho permetés, encara que hipòcritament se’n fes un ús més restringit i selectiu, i no tan generalitzat com pretén fer l’Ajuntament de Vic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada