No crec que hagi sorprès ningú que el president del PSC, José Montilla, hagi aprofitat el missatge institucional que corresponia tradicionalment al President de la Generalitat per a fer campanya electoral. El Partit dels Socialistes és fonamentalment un partit de Govern, en el pitjor sentit de l’expressió: el seu màxim objectiu és el de perpetuar-se al poder sense més horitzons de país en cap sentit. No li importa fer una política de dretes, de dreta pura i dura difícil de discernir de la que pot fer el PP, ni fer una política aigualida pel que fa a la qüestió nacional. La seva submissió al PSOE no és ni tan sols un convenciment, com pot tenir el PP, de formar part d’una mateixa comunitat nacional, sinó el mitjà més eficaç per a mantenir-se al poder.
Probablement, el President Maragall tenia encara quelcom de sentiment, una certa consciència de fer política per a projectar, a la seva manera, el país. Per a Montilla, com per a Hereu, Iceta o Zaragoza, tot es redueix a treballar per assegurar-se el manteniment de la xarxa de poder i control de les institucions. Tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han continuat amb la seva política, absolutament escandalosa, de costosíssimes campanyes publicitàries en què no s’anuncia res més que la bondat de la seva gestió. Si els socialistes, amb el beneplàcit dels seus socis escolanets, han fet ús i abús dels recursos públics per a publicitar-se permanentment, com no havia d’aprofitar el President dels Socialistes el discurs de Cap d’Any!
I el seu missatge de partit era claríssim: no ens aventurem a anar ni cap aquí ni cap allà, ni endavant ni endarrere. El país funcionaria per pròpia inèrcia, més o menys igual que si no hi hagués govern. Per tant, des de l’òptica socialista els polítics no són els qui han de portar el lideratge social amb projectes, idees i fulls de ruta per al país, sinó que els polítics socialistes es limiten a adaptar-se i a administrar aquesta inèrcia (tant se val cap allà on ens porti) per a mantenir-se al poder. Ells mateixos són l’objecte i l’objectiu, la raó i la finalitat, de tota l’activitat política. El seu màxim eslògan publicitari és aquell “Visc de Catalunya”.
Probablement, el President Maragall tenia encara quelcom de sentiment, una certa consciència de fer política per a projectar, a la seva manera, el país. Per a Montilla, com per a Hereu, Iceta o Zaragoza, tot es redueix a treballar per assegurar-se el manteniment de la xarxa de poder i control de les institucions. Tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han continuat amb la seva política, absolutament escandalosa, de costosíssimes campanyes publicitàries en què no s’anuncia res més que la bondat de la seva gestió. Si els socialistes, amb el beneplàcit dels seus socis escolanets, han fet ús i abús dels recursos públics per a publicitar-se permanentment, com no havia d’aprofitar el President dels Socialistes el discurs de Cap d’Any!
I el seu missatge de partit era claríssim: no ens aventurem a anar ni cap aquí ni cap allà, ni endavant ni endarrere. El país funcionaria per pròpia inèrcia, més o menys igual que si no hi hagués govern. Per tant, des de l’òptica socialista els polítics no són els qui han de portar el lideratge social amb projectes, idees i fulls de ruta per al país, sinó que els polítics socialistes es limiten a adaptar-se i a administrar aquesta inèrcia (tant se val cap allà on ens porti) per a mantenir-se al poder. Ells mateixos són l’objecte i l’objectiu, la raó i la finalitat, de tota l’activitat política. El seu màxim eslògan publicitari és aquell “Visc de Catalunya”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada