Pàgines

diumenge, 21 de març de 2010

De l’anàlisi a la caricatura

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Naturalment que cadascú és ben lliure d’escriure com més li plagui, i el sentit de l’humor no hauria d’estar renyit amb el rigor. Però no s’haurien de confondre els registres i donar a cadascun el valor que li correspon en el lloc adequat. I el cert és que en l’àmbit del sobiranisme, i sobretot en els fòrums d'internet, acostumen a sovintejar contertulians amb un prosa fluïda, deixada anar, que no estalvia el to caricaturesc més agosarat, els eufemismes més delirants, i els jocs de paraules, sobretot inventant-ne de noves probablement perquè no en tenen prou amb les que hi ha al diccionari. És un estil com un altre, que no té per què desmerèixer qui en fa ús, però que sovint aporten ben poc a l’anàlisi i que en determinades circumstàncies poden entorpir el debat.

Hom pot entendre que un columnista com l’Iu Forn, per exemple, se serveixi, amb més o menys gràcia, d’aquest estil. Al capdavall, ell no pretén fer cap diàleg amb ningú, i tothom sap com s’han de prendre els seus articles; o passar-los per alt. Tenen el seu valor i el seu mèrit, perquè ell mateix deliberadament ha volgut donar al seu espai aquest to que el caracteritza. Però no és el mateix quan es tracta d’un fòrum obert on s’intenta establir un diàleg i un debat, com el que es manté permanentment al sí del sobiranisme. Aquí, les diferències entre els que intervenen són molt més de matís que de fons, cosa que obliga a ser molt més precisos i acurats, oi més si tenim la pretensió de crear un espai de confluència entre les diferents sensibilitats i les diferents famílies del sobiranisme.

Pot resultar divertit, és cert, recrear-se en l’enginy creador de nous vocables, i parlar d’Ecspanya o de d’Ejpaña, del P$OE o dels ExRepublicans. Com pot ser més cridaner adjudicar el qualificatiu de “feixista” al primer que passa i no és dels nostres, o dividir els catalans entre patriotes i botiflers. Ben mirat, no és pas tan diferent del que es fa en determinats fòrums de l’extrema dreta espanyolista on tant es pot parlar del “pensament únic”, de les “imposicions del català” com del "Villarato”; i aquests ja s’ho faran. Però, en el món del sobiranisme, tot plegat ajuda ben poc al diàleg i més aviat serveix per evitar raonaments serens i objectius, i en tot cas per a bastir murs entre els qui haurien de ser còmplices d’un mateix propòsit. No hauria de ser el mateix llegir un article o un comentari del Bloc Gran del Sobiranisme que llegir-lo al Banana Tribune , posem pel cas. Probablement, si la intenció no és la de fer humor a seques, el recurs a aquesta disbauxa dialèctica amaga la incapacitat per a argumentar amb solidesa i rigor. Quan algú necessita exagerar o caricaturitzar una situació és perquè sap que explicant la realitat amb la paraula justa els seus arguments no se sustenten. És una manera de crear artificiosament un món propi, irreal, enfront del qual no hi valen els raonaments ni l’evidència dels fets; on tot s’explica caricaturescament amb la finalitat d’autojustificar-se, i on tot encaixa a la perfecció, menys la realitat.

Com en els contes infantils, per als més menuts és més fàcil imaginar-se una nena bonica i una bruixa perversa, que no encarar-se a una realitat on sovint no és tan clar qui és el personatge bo i qui fa el paper de malvat.