En motiu dels temporals de neu, com en d’altres ocasions pot haver estat per un incendi o per algun altre esdeveniment extraordinari, quan es veu que els mitjans habituals poden quedar desbordats es recorre, només com a darrera instància, a l’exèrcit. També en aquest cas la caverna mediàtica s’ha afanyat, fins i tot amb un to ridiculitzant, a assenyalar que al final ha estat l’exèrcit que ens ha hagut de treure les castanyes del foc; precisament a nosaltres, tan poc simpatitzants de l’exèrcit espanyol!.
Deixant de banda que el paper de l’exèrcit espanyol en tots aquests casos ha estat més simbòlic que real, i sovint anant a la seva i sense coordinar-se amb els serveis d’emergència del país, el que sembla realment extraordinari és que ni a Catalunya ni a Espanya no s’utilitzi l’exèrcit com un recurs habitual, sense haver d’esperar una situació d’emergència extrema. Sembla com si la intervenció de l’exèrcit fos quelcom excepcional, com a últim recurs, i sobretot com a favor que concedeix gentilment el cos armat i pel qual n’espera algun reconeixement especial. És justament en aquests casos que hom pot preguntar-se per a què carai serveix l’exèrcit, si no. El que no té cap sentit és que un Estat que disposa d’un enorme potencial humà i material com és un exèrcit no l’utilitzi amb normalitat en tota aquesta mena de situacions d’emergència. Perquè, aleshores, la pregunta que ens podem fer és “per a què serveix, doncs, l’exèrcit”?.
Només caldria fer un repàs de la història d’Espanya dels darrers dos-cents anys i veure quin ha estat el seu paper. En quines ocasions aquest exèrcit, obviem ara que no és el nostre exèrcit, ha servit per a defensar els espanyols?. En quina ocasió es pot dir que els ciutadans espanyols han tingut sort de disposar d’un exèrcit que els ha defensat de possible agressions exteriors?. Les seves armes, pagades pel conjunt de la ciutadania, han servit sempre per a provocar conflictes interns, promoure o donar suport a règims autoritaris i en contra de la ciutadania, posar-se al costat de les classes dominants i sufocar reivindicacions de la classe treballadora, embarcar-nos en conflictes colonials al servei d’uns interessos molt particulars, atemptar contra la cultura (i no cal dir ja contra la cultura que no és la castellana), i erigir-se en el grup terrorista més sanguinari i pervers del segle XX.
I a sobre els hem d’agrair que un dia també van col·laborar en una situació d’emergència?
Deixant de banda que el paper de l’exèrcit espanyol en tots aquests casos ha estat més simbòlic que real, i sovint anant a la seva i sense coordinar-se amb els serveis d’emergència del país, el que sembla realment extraordinari és que ni a Catalunya ni a Espanya no s’utilitzi l’exèrcit com un recurs habitual, sense haver d’esperar una situació d’emergència extrema. Sembla com si la intervenció de l’exèrcit fos quelcom excepcional, com a últim recurs, i sobretot com a favor que concedeix gentilment el cos armat i pel qual n’espera algun reconeixement especial. És justament en aquests casos que hom pot preguntar-se per a què carai serveix l’exèrcit, si no. El que no té cap sentit és que un Estat que disposa d’un enorme potencial humà i material com és un exèrcit no l’utilitzi amb normalitat en tota aquesta mena de situacions d’emergència. Perquè, aleshores, la pregunta que ens podem fer és “per a què serveix, doncs, l’exèrcit”?.
Només caldria fer un repàs de la història d’Espanya dels darrers dos-cents anys i veure quin ha estat el seu paper. En quines ocasions aquest exèrcit, obviem ara que no és el nostre exèrcit, ha servit per a defensar els espanyols?. En quina ocasió es pot dir que els ciutadans espanyols han tingut sort de disposar d’un exèrcit que els ha defensat de possible agressions exteriors?. Les seves armes, pagades pel conjunt de la ciutadania, han servit sempre per a provocar conflictes interns, promoure o donar suport a règims autoritaris i en contra de la ciutadania, posar-se al costat de les classes dominants i sufocar reivindicacions de la classe treballadora, embarcar-nos en conflictes colonials al servei d’uns interessos molt particulars, atemptar contra la cultura (i no cal dir ja contra la cultura que no és la castellana), i erigir-se en el grup terrorista més sanguinari i pervers del segle XX.
I a sobre els hem d’agrair que un dia també van col·laborar en una situació d’emergència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada