Les paraules no s’utilitzen a atzar i signifiquen allò que realment signifiquen. Si ahir parlava del panorama sindical dels inicis d’aquest segle XXI, avui volia posar-ne un exemple més. Ens hem habituat, com la cosa més normal del món, a parlar de l’economia de mercat, de les lleis del mercat, del mercat de valors... i del mercat laboral. Compartint-ho o no, es pot entendre que els sindicats i els grups autoanomenats d’esquerres hagin renunciat als seus principis i hagin acceptat el concepte d’economia de mercat i de les seves lleis admetent que no hi ha alternativa possible, almenys avui per avui; però costa més d’entendre l’acceptació i l’assumpció del concepte de “mercat laboral”.
Quan parlem de mercat laboral ens referim exactament a això: a un mercat on el que es compra i es ven són les persones, a les quals, si no tenen recursos econòmics, els queda només el marge de llibertat d’optar pel no res. I un cop feta aquesta acceptació del concepte de mercat laboral, és perfectament explicable que una empresa cerqui la forma d’ampliar beneficis ja sigui forçant un major rendiment a la seva maquinària i a la mà d’obra que ha contractat, ja sigui reduint els costos de producció on els treballadors no són sinó pures mercaderies. No es tracta només de restar impotents davant dels mecanismes del poder, l’econòmic o el polític, que tracta les persones amb una absoluta desconsideració, talment objectes dels quals se’n pot treure un profit i es poden llençar quan ja han esdevingut inservibles o simplement quan n’hi ha d’altres que ofereixen millors prestacions a un cost inferior, sinó que els hem donat la justificació moral per a fer-ho. Al capdavall, no fan sinó ser conseqüents amb el concepte unànimement acceptat de les lleis del mercat, del mercat laboral.
Si a ningú se li acut retreure a un empresari que hagi arraconat o portat a la deixalleria una màquina que ha resultat obsoleta, perquè la seva obligació és procurar treure el màxim rendiment possible a les seves inversions, tampoc se li pot retreure que deixi persones a l’atur perquè li surt més rendible instal·lar l’empresa en un altre indret o renovar el personal a un cost inferior. Els problemes de les persones, en un mercat laboral, no existeixen simplement perquè per a l’empresa no deixen de ser mercaderies; i no és problema de l’empresari la sort del treballador afectat per la seva decisió. Igualment, seguint les lleis d’oferta i demanda, és lògic que a l’empresari li interessi que hi hagi un mercat amb excedent de mà d’obra, perquè això li permetrà servir-se’n en unes condicions més avantatjoses i a un cost inferior. I és molt possible, i ben raonable des d’aquesta perspectiva, que la mateixa lògica ens porti a anar força més enllà aprofitant la necessitat dels treballadors per obtenir un lloc de treball. Des de fa uns quants anys, emprant l’eufemisme de la competitivitat, els convenis i les negociacions col·lectives es signen a la baixa, els governs segueixen els criteris de mercat amb mesures cada vegada més favorables a l’obtenció d’un màxim rendiment d’aquests treballadors que volen incorporar-se al mercat laboral, i els empresaris saben que poden forçar la situació perquè la llei d’oferta i demanda els és favorable: abaratiment dels sous, retallada de drets laborals, ampliació de jornada, abaratir l’acomiadament...
No fan sinó aplicar els principis i les lleis de mercat, un concepte que aplicat a les persones ha esdevingut políticament correcte i èticament irreprotxable, amb l’inexplicable vist i plau dels grups d’esquerres i de les centrals sindicals.
Quan parlem de mercat laboral ens referim exactament a això: a un mercat on el que es compra i es ven són les persones, a les quals, si no tenen recursos econòmics, els queda només el marge de llibertat d’optar pel no res. I un cop feta aquesta acceptació del concepte de mercat laboral, és perfectament explicable que una empresa cerqui la forma d’ampliar beneficis ja sigui forçant un major rendiment a la seva maquinària i a la mà d’obra que ha contractat, ja sigui reduint els costos de producció on els treballadors no són sinó pures mercaderies. No es tracta només de restar impotents davant dels mecanismes del poder, l’econòmic o el polític, que tracta les persones amb una absoluta desconsideració, talment objectes dels quals se’n pot treure un profit i es poden llençar quan ja han esdevingut inservibles o simplement quan n’hi ha d’altres que ofereixen millors prestacions a un cost inferior, sinó que els hem donat la justificació moral per a fer-ho. Al capdavall, no fan sinó ser conseqüents amb el concepte unànimement acceptat de les lleis del mercat, del mercat laboral.
Si a ningú se li acut retreure a un empresari que hagi arraconat o portat a la deixalleria una màquina que ha resultat obsoleta, perquè la seva obligació és procurar treure el màxim rendiment possible a les seves inversions, tampoc se li pot retreure que deixi persones a l’atur perquè li surt més rendible instal·lar l’empresa en un altre indret o renovar el personal a un cost inferior. Els problemes de les persones, en un mercat laboral, no existeixen simplement perquè per a l’empresa no deixen de ser mercaderies; i no és problema de l’empresari la sort del treballador afectat per la seva decisió. Igualment, seguint les lleis d’oferta i demanda, és lògic que a l’empresari li interessi que hi hagi un mercat amb excedent de mà d’obra, perquè això li permetrà servir-se’n en unes condicions més avantatjoses i a un cost inferior. I és molt possible, i ben raonable des d’aquesta perspectiva, que la mateixa lògica ens porti a anar força més enllà aprofitant la necessitat dels treballadors per obtenir un lloc de treball. Des de fa uns quants anys, emprant l’eufemisme de la competitivitat, els convenis i les negociacions col·lectives es signen a la baixa, els governs segueixen els criteris de mercat amb mesures cada vegada més favorables a l’obtenció d’un màxim rendiment d’aquests treballadors que volen incorporar-se al mercat laboral, i els empresaris saben que poden forçar la situació perquè la llei d’oferta i demanda els és favorable: abaratiment dels sous, retallada de drets laborals, ampliació de jornada, abaratir l’acomiadament...
No fan sinó aplicar els principis i les lleis de mercat, un concepte que aplicat a les persones ha esdevingut políticament correcte i èticament irreprotxable, amb l’inexplicable vist i plau dels grups d’esquerres i de les centrals sindicals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada