Temps era temps, i d’això ja fa molt de temps, els sindicats solien emprar l’apel·latiu “de classe” per a distingir-se del que s’anomenaven “sindicats grocs”. El seu no era un plantejament de simple defensa puntual dels interessos dels treballadors, sinó una força obrera amb voluntat de transformar la societat i d’avançar cap a un sistema més just i equitatiu. D’alguna manera eren la branca més obrerista dels partits socialista i comunista, quan encara quedava algú que lluitava en contra del capitalisme.
Ben poca cosa en queda de tot allò. No només perquè la caiguda del mur de Berlín va suposar també la desaparició de tota possible alternativa al sistema liberal, sinó perquè, a més, els països referents del socialisme han esdevingut ferotges promotors del capitalisme més salvatge, mantenint les formes gens democràtiques que abans es justificaven amb la idea de la dictadura del proletariat. Els hereus del comunisme, no és que hagin hagut de rendir-se davant d’un model econòmic teòricament més viable i que practiquin un socialisme més descafeïnat, sinó que s’han passat a l’altre extrem i han renunciat fins i tot a aquells mínims components que avui encara es mantenen com a distintius de l’esquerra occidental com ara la defensa del medi ambient, la igualtat de gènere i la no discriminació, i han esdevingut els pitjors enemics de la classe treballadora.
Des de fa una bona colla d’anys, els sindicats van iniciar, amb la complicitat dels diferents governs, el procés de transformació. Abandonaven tota la càrrega ideològica per a convertir-se en entitats de serveis, i sobretot per convertir-se en un poder fàctic que, degudament domesticat per l’Estat, li serveix de coartada permanent per a poder imposar les polítiques més neoliberals. Malgrat tenir una representació percentualment molt escassa del conjunt de la població treballadora (només un 17% dels treballadors estan afiliats), els dos grans sindicats reben enormes quantitats de diners i de recursos públics, a canvi de mantenir una posició “responsable”.
Paral·lelament, i molt abans que esclatés la crisi, els drets dels treballadors s’han anat cotitzant a la baixa, amb el vist-i-plau dels sindicats. A cada nova negociació, a cada nova mesura governamental, els treballadors veuen retallats els seus drets, les seves condicions de treball, i les remuneracions; si fa uns pocs anys parlar dels mileuristes era parlar d’un sou de misèria, avui és una fita a la que aspiren molts treballadors, que inicialment cobren molt per sota d’aquesta quantitat. La funció dels sindicats és la de contenir el descontentament i justificar, simulant algunes batalletes dialèctiques, que vivim en el millor dels móns possibles gràcies a la seva acció.
Ben poca cosa en queda de tot allò. No només perquè la caiguda del mur de Berlín va suposar també la desaparició de tota possible alternativa al sistema liberal, sinó perquè, a més, els països referents del socialisme han esdevingut ferotges promotors del capitalisme més salvatge, mantenint les formes gens democràtiques que abans es justificaven amb la idea de la dictadura del proletariat. Els hereus del comunisme, no és que hagin hagut de rendir-se davant d’un model econòmic teòricament més viable i que practiquin un socialisme més descafeïnat, sinó que s’han passat a l’altre extrem i han renunciat fins i tot a aquells mínims components que avui encara es mantenen com a distintius de l’esquerra occidental com ara la defensa del medi ambient, la igualtat de gènere i la no discriminació, i han esdevingut els pitjors enemics de la classe treballadora.
Des de fa una bona colla d’anys, els sindicats van iniciar, amb la complicitat dels diferents governs, el procés de transformació. Abandonaven tota la càrrega ideològica per a convertir-se en entitats de serveis, i sobretot per convertir-se en un poder fàctic que, degudament domesticat per l’Estat, li serveix de coartada permanent per a poder imposar les polítiques més neoliberals. Malgrat tenir una representació percentualment molt escassa del conjunt de la població treballadora (només un 17% dels treballadors estan afiliats), els dos grans sindicats reben enormes quantitats de diners i de recursos públics, a canvi de mantenir una posició “responsable”.
Paral·lelament, i molt abans que esclatés la crisi, els drets dels treballadors s’han anat cotitzant a la baixa, amb el vist-i-plau dels sindicats. A cada nova negociació, a cada nova mesura governamental, els treballadors veuen retallats els seus drets, les seves condicions de treball, i les remuneracions; si fa uns pocs anys parlar dels mileuristes era parlar d’un sou de misèria, avui és una fita a la que aspiren molts treballadors, que inicialment cobren molt per sota d’aquesta quantitat. La funció dels sindicats és la de contenir el descontentament i justificar, simulant algunes batalletes dialèctiques, que vivim en el millor dels móns possibles gràcies a la seva acció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada