L’estela i la imatge de Josep Lluís Carod Rovira s’ha anat apagant com una espelma sense ble. El qui havia de ser l’home fort del Govern, el contrapès a la imatge anodina de José Montilla, aviat va renunciar a exercir com a Vicepresident del Govern, per centrar-se en àmbits concrets com el de la política lingüística o la política exterior. I si bé en aquest darrer camp s’han portat a terme algunes accions positives, també han acabat esllanguint-se com ell mateix. Fins que ara, a les portes d’una nova campanya electoral ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” del Govern de Catalunya per al període 2010-2015.
Era evident que, quan Esquerra va renunciar a tenir, com en la primera legislatura tripartita, un Conseller Primer amb competències reals de coordinació del conjunt de l’executiu català, estava fent un acte de submissió envers el Partit dels Socialistes. El càrrec de Vicepresident era una enganyifa, perquè a tot estirar servia per establir l’ordre en què se substituiria el President durant les vacances d’estiu. El paper marginal que s’atorgava a Carod, tot i la significació política que podia tenir alguna de les competències específiques que assumia, va ser reblat per la seva defenestració al si del partit, fins al punt que ni tan sols ha exercit com a portaveu del partit al propi Govern. A falta de conèixer resultats concrets, es pot valorar positivament l’obertura de delegacions del Govern de la Generalitat a diverses ciutats estratègiques, com si es tractés d’ambaixades diplomàtiques. De la delegació de París que dirigeix el seu germà, per exemple, en sabem ben poca cosa més que la seva encertada intervenció en el cas dels bombers catalans confosos per etarres. De la política lingüística tampoc se n’ha cantat ni gall ni gallina, actuant com a simple observador d’una realitat cada vegada més compromesa per al futur de la llengua catalana.
I ara, quan ell personalment ja no compta de cara a les properes eleccions de la tardor; quan la legislatura es dóna per esgotada a falta d’acabar de tancar les darreres lleis compromeses com la del cinema, la de les consultes populars o la de vegueries; quan les perspectives electorals no auguren res de bo per al tripartit i menys per a Esquerra; quan el tripartit ja porta set anys navegant sense rumb i amb visions contraposades pel que fa a la política exterior, de la qual els socialistes se’n van reservar la part més important que és la política europea que també ha brillat per la seva inoperativitat; surt el senyor Carod i ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” per al període 2010-2015. És una proposta de programa electoral per si el volen recollir els directors de campanya d’Esquerra? És una generosa proposta per al proper Govern, del qual ell amb tota probabilitat no en formarà part? O és una simple reivindicació personal, quan s’acosta l’hora del comiat?
Era evident que, quan Esquerra va renunciar a tenir, com en la primera legislatura tripartita, un Conseller Primer amb competències reals de coordinació del conjunt de l’executiu català, estava fent un acte de submissió envers el Partit dels Socialistes. El càrrec de Vicepresident era una enganyifa, perquè a tot estirar servia per establir l’ordre en què se substituiria el President durant les vacances d’estiu. El paper marginal que s’atorgava a Carod, tot i la significació política que podia tenir alguna de les competències específiques que assumia, va ser reblat per la seva defenestració al si del partit, fins al punt que ni tan sols ha exercit com a portaveu del partit al propi Govern. A falta de conèixer resultats concrets, es pot valorar positivament l’obertura de delegacions del Govern de la Generalitat a diverses ciutats estratègiques, com si es tractés d’ambaixades diplomàtiques. De la delegació de París que dirigeix el seu germà, per exemple, en sabem ben poca cosa més que la seva encertada intervenció en el cas dels bombers catalans confosos per etarres. De la política lingüística tampoc se n’ha cantat ni gall ni gallina, actuant com a simple observador d’una realitat cada vegada més compromesa per al futur de la llengua catalana.
I ara, quan ell personalment ja no compta de cara a les properes eleccions de la tardor; quan la legislatura es dóna per esgotada a falta d’acabar de tancar les darreres lleis compromeses com la del cinema, la de les consultes populars o la de vegueries; quan les perspectives electorals no auguren res de bo per al tripartit i menys per a Esquerra; quan el tripartit ja porta set anys navegant sense rumb i amb visions contraposades pel que fa a la política exterior, de la qual els socialistes se’n van reservar la part més important que és la política europea que també ha brillat per la seva inoperativitat; surt el senyor Carod i ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” per al període 2010-2015. És una proposta de programa electoral per si el volen recollir els directors de campanya d’Esquerra? És una generosa proposta per al proper Govern, del qual ell amb tota probabilitat no en formarà part? O és una simple reivindicació personal, quan s’acosta l’hora del comiat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada