Pàgines

dijous, 8 d’abril de 2010

La rendibilitat electoral de la corrupció

A priori, podria semblar que la corrupció generalitzada al si del Partit Popular hauria d’afectar-lo decisivament de cara a les eleccions. És el que va ensorrar el darrer Govern socialista de Felipe González. Però només cal veure els antecedents per adonar-se que en el cas dels populars és molt probable que no funcioni així. A València, per exemple, van obtenir la majoria absoluta després del cas Naseiro. En aquesta ocasió, la corrupció política no afecta una sola comunitat autònoma ni uns dirigents marginals, sinó que afecta directament la cúpula del Partit, amb el seu tresorer al capdavant, i amb ramificacions a diverses comunitats autònomes; i malgrat tot, i amb el suport dels seus mitjans de comunicació, continuaran tenint totes les possibilitats d’accedir al Govern de l’Estat.

Felip Puig es molestava perquè algú havia dit que els votants de dretes toleren millor la corrupció que no els d’esquerres, i fins i tot ho qualificava com “un insult a la intel·ligència”. No és que ho hagi dit només Joan Puigcercós, des d’una perspectiva partidista, sinó que és una tesi avalada per l’experiència i ratificada també des del món acadèmic. Els escàndols de pederàstia que esquitxen l’Església Catòlica per tots costats i que apunten fins i tot a la figura del Papa, en una altra mena d’organització on prevalguessin els principis morals i ètics hauria provocat una revolta interna, i haurien rodat caps començant pel del capdamunt. I, en canvi, al si de l’Església han funcionat els mecanismes sectaris d’encobrir els encobridors, i d’atribuir-ho tot a una conxorxa exterior, que aquesta sí que és “un insult a la intel·ligència”. És també el cas de la Itàlia de Berlusconi, on com més escàndols es destapen, més adhesions rep el mandatari. Una cosa semblant passarà amb el Partit Popular: és absolutament impensable que un nivell de corrupció tan gran i de tal abast no fos feta des del coneixement i de l’aprovació de la cúpula del partit; i malgrat tot aquesta cúpula continuarà tenint el suport dels seus adeptes i dels seus electors. La majoria dels votants de dretes no ho són per un convenciment en un determinat model de país, sinó per una percepció de què aquest determinat model és el que els pot afavorir millor a nivell individual. No és que siguin partidaris de destruir el territori, de posar en perill el medi ambient, o de garantir les possibilitats d’enriquiment de les classes dirigents, inclosa la corrupció, sinó que no tenen inconvenient que això sigui així, si creuen que ells també en sortiran beneficiats. El conservadorisme no ho és tant en el sentit ideològic com en el d’apostar sobre segur, apostar per aquells que, amb els mètodes que sigui i de forma més o menys justa, afavoriran els seus interessos particulars. El seu retrat robot, caricaturitzat, podria ser el Homer Simpson.

El Partit Popular segurament se’n ressentirà ben poc, des del punt de vista electoral, dels casos de corrupció. Al capdavall, hi ha la sensació que aquells que han estat capaços d’acumular grans fortunes del no res, aquells que han aconseguir burlar la justícia de forma reiterada, aquells que ressusciten una i altra vegada quan tothom els donava per morts, de ben segur que són persones molt intel·ligents, molt “llestes”, i per tant capaces de dirigir el país. La possible immoralitat dels seus actes no deixa de ser un reflex del desig amagat del que molts farien si poguessin, si es creguessin tan “llestos” com ells.