És normal que, hores d’ara, l’única formació política interessada en reeditar el Govern tripartit sigui ICV. És la seva única opció de tornar a ser al Govern, mentre que els altres grups poden aspirar a ser-hi a través de diferents combinatòries. I deu ser normal també que els seus militants i seguidors tinguin sempre la sensació d’anar contracorrent, de ser una mena de punta de llança, sovint incompresa perquè la majoria de la població opta per una certa centralitat, com una mesura conservadora d’anar sobre segur.
Eliminada la imatge de ser aquell grup esquerranós que predicava la transformació del model econòmic, en base a una ideologia comunista contrària al capitalisme i al liberalisme, s’havien refugiat en l’ecologia com a principal referent: si era inevitable el sistema liberal, com a mínim que sigui més ecològic i respectuós amb el medi. I aquí és on hi ha el drama d’ICV. Perquè no crec que els fereixi excessivament que algú els acusi de ser excessivament esquerranosos, de situar-se a un extrem del ventall ideològic, de ser una mica bufanúvols i de fer propostes econòmiques impracticables en el món d’avui. Però és que la principal crítica que es pot fer, i de fet es fa, a ICV és justament per la seva gestió mediambiental. En els darrers set anys que ells han estat al capdavant del Departament de Medi Ambient, la seva bandera, resulta que Catalunya ha patit la pitjor agressió al territori de tota la seva història: una construcció desaforada que només ha estat capaç de frenar la crisi, uns plans expansius sorgits del mateix Govern, la priorització d’infraestructures que maltracten el territori, un sistema de finançament municipal basat en el creixement especulatiu ja que una bona part dels seus ingressos depèn de la capacitat de crear noves urbanitzacions, nous polígons industrials, la darrera autorització d’un llac artificial a Baqueira que havia estat aturat per CiU per raons ambientals... I paral·lelament, Catalunya durant aquests anys ha quedat a la cua de totes les comunitats autònomes de l’Estat pel que fa a la producció d’energia per vies no contaminants, especialment d’energia eòlica. I en conseqüència, les entitats ecologistes en general desaproven la seva gestió al capdavant del Departament de Medi Ambient.
Està clar que no es pot pas dir que la pitjor època per a Catalunya, des del punt de vista mediambiental, sigui com a conseqüència de la seva gestió; però sí que la seva presència en aquest Govern tripartit i ocupant-se d’aquests temes no ha servit per evitar-ho. El drama d’ICV no és que se la pugui acusar de no haver gestionat correctament la policia catalana, sinó de la seva ineficàcia des del punt de vista ecològic.
Eliminada la imatge de ser aquell grup esquerranós que predicava la transformació del model econòmic, en base a una ideologia comunista contrària al capitalisme i al liberalisme, s’havien refugiat en l’ecologia com a principal referent: si era inevitable el sistema liberal, com a mínim que sigui més ecològic i respectuós amb el medi. I aquí és on hi ha el drama d’ICV. Perquè no crec que els fereixi excessivament que algú els acusi de ser excessivament esquerranosos, de situar-se a un extrem del ventall ideològic, de ser una mica bufanúvols i de fer propostes econòmiques impracticables en el món d’avui. Però és que la principal crítica que es pot fer, i de fet es fa, a ICV és justament per la seva gestió mediambiental. En els darrers set anys que ells han estat al capdavant del Departament de Medi Ambient, la seva bandera, resulta que Catalunya ha patit la pitjor agressió al territori de tota la seva història: una construcció desaforada que només ha estat capaç de frenar la crisi, uns plans expansius sorgits del mateix Govern, la priorització d’infraestructures que maltracten el territori, un sistema de finançament municipal basat en el creixement especulatiu ja que una bona part dels seus ingressos depèn de la capacitat de crear noves urbanitzacions, nous polígons industrials, la darrera autorització d’un llac artificial a Baqueira que havia estat aturat per CiU per raons ambientals... I paral·lelament, Catalunya durant aquests anys ha quedat a la cua de totes les comunitats autònomes de l’Estat pel que fa a la producció d’energia per vies no contaminants, especialment d’energia eòlica. I en conseqüència, les entitats ecologistes en general desaproven la seva gestió al capdavant del Departament de Medi Ambient.
Està clar que no es pot pas dir que la pitjor època per a Catalunya, des del punt de vista mediambiental, sigui com a conseqüència de la seva gestió; però sí que la seva presència en aquest Govern tripartit i ocupant-se d’aquests temes no ha servit per evitar-ho. El drama d’ICV no és que se la pugui acusar de no haver gestionat correctament la policia catalana, sinó de la seva ineficàcia des del punt de vista ecològic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada