En un estudi recent, codirigit per l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), sobre les tendències climàtiques i la qualitat de l’aigua als embassaments, es treuen conclusions força precises de cap on anem. S’hi diu, per exemple, que la quantitat d'aigua que entra al pantà de Sau des del riu Ter ha disminuït un 44% en els darrers 44 anys, i aquesta seria la tendència general arreu del país. I, naturalment, aquesta disminució de la capacitat dels embassament repercuteix directament en la qualitat de l’aigua.
Pot semblar un contrasentit parlar ara, quan alguns embassaments són plens a vessar i han d’obrir comportes, de la disminució dels cabals dels rius. Però és un fet que no es pot pensar en satisfer les necessitats d’aigua per al reg i per al consum només en els períodes de pluges intenses, si després han de venir períodes de sequera; el que compta és el còmput global. I tot sembla indicar que la tendència serà més de disminució dels cabals i de la qualitat de l’aigua, que no a l’inrevés. De la mateixa manera que la tendència de la població i de les necessitats d’aigua és la del creixement. Dues tendències contraposades i incompatibles. Algú dirà que això s’ha de compensar amb mesures d’estalvi o amb major eficiència en la gestió d’aquests recursos bàsics. Però aquesta és una cançoneta que ja no dóna per més i que després de set anys de governs amb Departaments de Medi Ambient dirigits per ecologistes, els qui podrien ser més sensibles al tema, ja no té cap credibilitat.
Hauríem de ser clars en aquest sentit: parlar de “creixement sostenible” és una fal·làcia. El creixement és insostenible per naturalesa. La naturalesa ja no dóna més de sí. Fins i tot suposant que es mantinguessin estables els cabals dels rius, el creixement de la població i de les necessitats d’aigua el fan inviable a llarg termini. Quan des de determinada esquerra ecologista es parla del “creixement sostenible” no es fa altra cosa que maquillar, i en el millor dels casos allargar o alleugerir, el mateix plantejament de la dreta d’optar pel creixement que ja se sap que a la llarg és del tot insostenible.
Pot semblar un contrasentit parlar ara, quan alguns embassaments són plens a vessar i han d’obrir comportes, de la disminució dels cabals dels rius. Però és un fet que no es pot pensar en satisfer les necessitats d’aigua per al reg i per al consum només en els períodes de pluges intenses, si després han de venir períodes de sequera; el que compta és el còmput global. I tot sembla indicar que la tendència serà més de disminució dels cabals i de la qualitat de l’aigua, que no a l’inrevés. De la mateixa manera que la tendència de la població i de les necessitats d’aigua és la del creixement. Dues tendències contraposades i incompatibles. Algú dirà que això s’ha de compensar amb mesures d’estalvi o amb major eficiència en la gestió d’aquests recursos bàsics. Però aquesta és una cançoneta que ja no dóna per més i que després de set anys de governs amb Departaments de Medi Ambient dirigits per ecologistes, els qui podrien ser més sensibles al tema, ja no té cap credibilitat.
Hauríem de ser clars en aquest sentit: parlar de “creixement sostenible” és una fal·làcia. El creixement és insostenible per naturalesa. La naturalesa ja no dóna més de sí. Fins i tot suposant que es mantinguessin estables els cabals dels rius, el creixement de la població i de les necessitats d’aigua el fan inviable a llarg termini. Quan des de determinada esquerra ecologista es parla del “creixement sostenible” no es fa altra cosa que maquillar, i en el millor dels casos allargar o alleugerir, el mateix plantejament de la dreta d’optar pel creixement que ja se sap que a la llarg és del tot insostenible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada