Ambler Moss, qui va ser representant dels Estats Units a Barcelona durant el franquisme, ha fet unes declaracions típiques d’un observador forà que té la lucidesa i l’objectivitat que li permet la distància, però que alhora pateix el desenfocament propi de qui no acaba d’encaixar-hi totes les peces. És el mateix que ens ha passat altres vegades quan algú ha volgut establir una comparació de Catalunya amb el Quebec o amb Escòcia, per exemple; les comparacions poden ser més o menys precises, però allà on l’erren de dalt a baix és en fer el paral·lelisme del Canadà o del Regne Unit amb Espanya.
Parlant de les dificultats que pot tenir Catalunya per a poder decidir el seu futur, qui va ser vicecònsol a Barcelona ha afirmat: “Les limitacions són autoimposades”. I és ben cert. Tant li fa que totes les dades demostrin no solament la viabilitat d’un Estat català, sinó els avantatges de tipus econòmic que això representaria. Hi ha un sector de la societat catalana que prefereix seguir els partits i els polítics que creuen que a Catalunya no ens convé tenir un major autogovern ni una independència, per més que totes les estadístiques demostrin que és al País Basc i a Navarra, amb règim de concert econòmic, on hi ha menys atur (gaire bé la meitat del que hi ha a la resta de l’Estat) i on poden fer majors inversions en serveis bàsics; i per més que totes les dades que quantifiquen el dèficit fiscal de Catalunya demostrin que si fóssim independents els catalans disposaríem d’uns 20.000 milions d’euros anuals més. El fervor espanyolista els porta a menystenir la possibilitat de reduir sensiblement la taxa d’atur, de millorar les nostres infraestructures, el sistema educatiu, la xarxa sanitària, la recerca, etc. Hi ha molts catalans que prefereixen pagar, o deixar de tenir, 3.000 euros anuals (el cost del dèficit fiscal dividit pel nombre de ciutadans de Catalunya) per tal de poder continuar formant part d’Espanya. Tot un luxe que molts no es podrien permetre.
Però després, Ambler Moss certifica: “No hi veig cap impediment”. Un primer impediment és, per suposat, el mateix fet que una classe dirigent catalana prefereixi sacrificar Catalunya a canvi de poder mantenir ells unes cotes de poder amb Espanya, i que tinguin la capacitat de convèncer l’electorat de què per poder ser espanyols val la pena “regalar-los” una o dues mesades. Però l’altre gran impediment és que tenim un Estat amb un nul esperit democràtic, que optaria per utilitzar qualsevol recurs, inclòs el militar o el de la Justícia corrompuda, per tal d’impedir que els catalans exercim el dret democràtic de decidir el nostre futur.
Parlant de les dificultats que pot tenir Catalunya per a poder decidir el seu futur, qui va ser vicecònsol a Barcelona ha afirmat: “Les limitacions són autoimposades”. I és ben cert. Tant li fa que totes les dades demostrin no solament la viabilitat d’un Estat català, sinó els avantatges de tipus econòmic que això representaria. Hi ha un sector de la societat catalana que prefereix seguir els partits i els polítics que creuen que a Catalunya no ens convé tenir un major autogovern ni una independència, per més que totes les estadístiques demostrin que és al País Basc i a Navarra, amb règim de concert econòmic, on hi ha menys atur (gaire bé la meitat del que hi ha a la resta de l’Estat) i on poden fer majors inversions en serveis bàsics; i per més que totes les dades que quantifiquen el dèficit fiscal de Catalunya demostrin que si fóssim independents els catalans disposaríem d’uns 20.000 milions d’euros anuals més. El fervor espanyolista els porta a menystenir la possibilitat de reduir sensiblement la taxa d’atur, de millorar les nostres infraestructures, el sistema educatiu, la xarxa sanitària, la recerca, etc. Hi ha molts catalans que prefereixen pagar, o deixar de tenir, 3.000 euros anuals (el cost del dèficit fiscal dividit pel nombre de ciutadans de Catalunya) per tal de poder continuar formant part d’Espanya. Tot un luxe que molts no es podrien permetre.
Però després, Ambler Moss certifica: “No hi veig cap impediment”. Un primer impediment és, per suposat, el mateix fet que una classe dirigent catalana prefereixi sacrificar Catalunya a canvi de poder mantenir ells unes cotes de poder amb Espanya, i que tinguin la capacitat de convèncer l’electorat de què per poder ser espanyols val la pena “regalar-los” una o dues mesades. Però l’altre gran impediment és que tenim un Estat amb un nul esperit democràtic, que optaria per utilitzar qualsevol recurs, inclòs el militar o el de la Justícia corrompuda, per tal d’impedir que els catalans exercim el dret democràtic de decidir el nostre futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada