Pàgines

divendres, 11 de juny de 2010

Admetem la derrota, sense més trampa ni cartró

La política econòmica del país és exasperant. I no pas tant per la situació de crisi que segons tots els indicadors semblava que començava a remuntar, sinó perquè els poders econòmics hi han vist la gran oportunitat per a imposar les seves tesis, desmuntar l’Estat del benestar, i retornar a un sistema de capitalisme salvatge, on el que s’ha de garantir són els beneficis de les grans empreses i de la gran banca, a costa dels drets dels treballadors i en aquest cas de retardar la sortida de la crisis. S’han inventat el truc de les Agències de qualificació del deute, que ells mateixos han creat, amb les quals poden amenaçar impunement un Estat i obligar-lo a prendre unes determinades mesures econòmiques i socials que els siguin favorables. I posats en aquest espiral, mai en tindran prou i sempre argumentaran que falten noves accions restrictives perquè ells recuperin la confiança.

En algun altre article he qualificat aquesta actitud de simple estafa, d’atracament a mà armada, d’agressió a la ciutadania, i de presa de pèl. I no pas perquè no sigui cert que si no fem cas de les seves recomanacions, correm el risc d’enfonsar-nos encara més (de ser enfonsats per ells, per ser més precisos), sinó perquè el mateix que fa l’informe “teòricament tècnic” que qualifica la nostra insolvència, és el mateix que després imposa les condicions per a una “suposada” recuperació de la confiança dels mercats, i per suposat el mateix que després es beneficiarà de les reformes imposades. Jo puc entendre que els Governs, en contra de tot el que venien dient fins ara, tant ells com els seus experts i assessors econòmics, no tinguin altra opció que rendir-se; la hipòtesi revolucionària de rebel·lar-s’hi em semblaria lloable, però ja entenc que deu ser inviable.

Així les coses, tant el Govern espanyol com el català, s’han sotmès a les imposicions del “mercat” (que no és cap entelèquia abstracte sinó que té noms i cognoms, i domicili fiscal) i ha seguit fil per randa les seves indicacions: retallada dràstica i sense contemplació de l’Estat del benestar, amb la sanitat i l’ensenyament, les pensions i les prestacions socials, com a principals objectius. Unes polítiques de dreta pura i dura, que mai el Partit Popular hauria gosat d’emprendre perquè s’hauria trobat amb una oposició frontal de la societat; mentre que ara, els treballadors, i en general els possibles votants d’esquerres, ens trobem desarmats i sense saber com reaccionar. Ens han guanyat la partida: els poders fàctics que ells anomenen cínicament “mercats financers” han trobat la via per a portar a terme el que seria impossible d’assolir presentant-ho com a programa de Govern en unes eleccions.

Les politiques del Govern espanyol, i dels seus apèndixs autonòmics, són polítiques de dreta pura i dura, sense pal·liatius. Admetem que imposada i sense cap possibilitat d’eludir-les. Ara bé, podíem esperar dels nostres dirigents que com a mínim tinguessin l’honradesa i la dignitat d’acceptar-ho. Però, no. Prefereixen acabar de fer el joc a l’extrema dreta que els dicta les normes i les decisions a prendre, mentint descaradament a la ciutadania. És absolutament insultant, per no dir repugnant, que una Consellera de Sanitat i en general el Govern de la Generalitat, s’entossudeixin a argumentar que rebaixant els recursos de la sanitat o de l’educació, no se’n rebaixarà també la qualitat del servei; o que tinguin la barra de dir que aquestes mesures responen, com deia Castells, a polítiques d’esquerres.

*Quan algú d’Esquerra m’argumenti que després de les eleccions hauríem d’anar en compte de no pactar amb la dreta, i per tant estendre la mà altra vegada als anomenats socialistes, no sabré si escopir-li a la cara per cínic o deixar-lo per imbècil.