Pàgines

dissabte, 12 de juny de 2010

Justícia paradoxal, només?

La història es repeteix una i altra vegada. L’Audiència Nacional espanyola condemna qualsevol sospita ideològica, sense necessitat d’aportar proves. Ara li ha tocat el torn a la Núria Pòrtulas, a qui el Tribunal Suprem no solament ha absolt, rectificant així la sentència de l’Audiència Nacional, sinó que afirma trobar “paradoxal” la sentència que la condemnava per un suposat delicte d’”intent de col·laboració amb organització terrorista”.

Si ja resulta paradoxal una condemna per “intent de col·laboració”, molt més ho és quan aquest intent de “col·laboració” hauria estat fet amb un grup inexistent, i amb l’únic argument que l’acusada podia tenir alguna relació d’amistat (o com a mínim el seu nom era a la seva agenda) amb una persona que a Itàlia ha estat absolta. A un jurista mínimament decent, aquesta mena de sentències haurien d’escandalitzar-lo; la rectificació del Tribunal Suprem, tot i ser prou dura en contra de la sentència de l’Audiència, s’emmarca en el context de fair play que acostumen a tenir els del gremi. Però si no escandalitzen del tot, i en conseqüència no s’actua penalment contra els qui van emetre una sentència tan injusta com injustificada, és perquè aquesta forma d’actuar ja és norma de la casa. I el defenestrat Jutge Garzon en sap un pou d’això. Quan es vol perseguir una determinada ideologia (a qualsevol país democràtic això seria un delicte de prevaricació), tota excusa és vàlida per a iniciar un procés i per a arribar a conclusions incriminatòries: tenir un nom o una adreça o un telèfon a l’agenda, haver-se reunit amb una persona, ser-hi amic o simplement compartir una part de la seva ideologia. Algú s’imagina que es comencés a incriminar tothom qui tingui a la seva agenda el nom de Fèlix Millet, Bartomeu Muñoz o Francisco Camps?

Però els membres de l’Audiència Nacional no solament estan tranquils, malgrat aquesta desautorització, sinó que segurament estan ben satisfets per la seva forma, ja habitual, d'actuar. És el mateix que els va passar quan els tribunal europeus els van desautoritzar per la condemna i clausura dels diaris Egin o Egunkaria. A ells els importa ben poc que la seva condemna finalment hagi estat revocada; l’objectiu ja estava acomplert. Calia fer mal a la premsa escrita en euskera i d’ideologia abertzale, de la mateixa manera que calia escarmentar els qui tinguin la pretensió de sostenir ideologies anarquistes, o fins i tot els jutges que pretenguin investigar els crims del franquisme. Per això, s’emet sentència a consciència que, per més que després aquesta sigui revocada, l’objectiu ja s’haurà acomplert. El més paradoxal és que d'ixò en diguin Justícia.