Pàgines

diumenge, 13 de juny de 2010

Una recepta per a la independència

(Article publicar a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Un dels elements més interessants de l’auge del moviment independentista és la incorporació de sectors i persones de reconegut prestigi. Anys enrere, la independència era una mena d’utopia defensada més amb el cor que amb el cap; avui hi ha molts sectors que fins i tot sense haver-s’ho plantejat mai com a projecte, admeten que és plenament raonable i possible. Alguns diuen que és més realista i per tant menys utòpic que creure en un encaix harmònic de Catalunya al si de l’Estat espanyol, i altres ja en parlen obertament com una imperiosa necessitat: ens podem permetre continuar sense tenir un Estat propi? La nostra economia ho pot continuar resistint? I fins i tot persones que hi estarien obertament en contra comencen a plantejar-ho com una possibilitat o una sortida gairebé inevitable.

Si bé no representa una novetat excessiva, el cert és que val la pena comentar el darrer article publicat a la Vanguardia per Ferran Requejo, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra. Després de donar per esgotada tota possibilitat de trobar acords que permetin una convivència raonable entre les diferents nacionalitats sota el mateix paraigua constitucional espanyol, dóna la seva recepta per assolir la independència, basada en cinc ingredients bàsics: 'una majoria social a favor de la independència'; 'un projecte transversal basat en els valors, dades empíriques i projecció de futur'; 'un pacte entre les forces polítiques catalanes i de la societat civil favorables a la independència'; 'un lideratge clar del procés que sigui identificable en termes sòlids i creïbles', i ‘un referèndum que no s'haurà d'organitzar a través d'aquesta legalitat, sinó malgrat aquesta, comptant amb complicitats i observadors internacionals'.

Una majoria social a favor de la independència. Aquesta és una primera premissa aparentment òbvia, però que no ho és tant quan alguns s’empernen a deixar fora del que hauria de ser aquesta majoria tant CiU com ERC, i tenen la il·lusa pretensió de creure que una nova força redemptora farà foc nou de tot plegat. Tant de bo irrompi al Parlament una nova força independentista capaç d’actuar com a revulsiu i d’esperonar la resta; però en el millor dels casos, aquesta nova força encapçalada per Joan Laporta o per Joan Carretero serà del tot minoritària. La majoria social, doncs, caldrà bastir-la comptant no solament amb les actuals forces sobiranistes, sinó també amb sectors d’IC-V i fins i tot del PSC.

Un projecte transversal basat en els valors, dades empíriques i projecció de futur. La solució no passa per una força transversal que pretengui aglutinar tot l’independentisme, sinó que aquest sigui present de forma transversal en totes les formacions polítiques, de manera es pugui compartir aquest projecte de futur per al país. Però ni tan sols la formació d’un Govern de coalició nacionalista no serà tan transcendent si no és per a emprendre el camí definitiu cap a l’alliberament.

Un pacte entre les forces polítiques catalanes i de la societat civil favorables a la independència. Les iniciatives populars han esta molt positives com a factors de sensibilització i de mobilització de la ciutadania, però ara tot això s’ha de traduir en una acció política. I a alguns els courà veure com partits i dirigents que fins ara han anat fent el ronsa i han col·laborat ben poc en tot aquest procés, al final s’apuntaran al carro i voldran aparentar ser-ne els artífex, i per suposat estar-hi molt ben posicionats. També en això caldrà generositat per part de tots plegats. Perquè el que és del tot inviable és la conversió de tot el moviment de conscienciació nacional en una realitat tangible, sense la participació i el protagonisme final dels partits polítics.

Un lideratge clar del procés que sigui identificable en termes sòlids i creïbles. Aquest és un dels punts que encara tenim per resoldre, no tant perquè no hi hagi persones capacitades per a assumir aquest lideratge, com perquè probablement molts dels potencials líders no es destaparan com a tals fins que hi vegin una garantia d’èxit. Tothom pot tenir retrets cap als líders actuals, per la seva manca de decisió, per haver fet pactes incomprensibles, per tenir tocs excessivament personalistes... però no hem de descartar que alguns d’aquests, quan sigui el moment propici, facin el pas necessari i amb la suficient convicció com per arrastrar la majoria de catalans que aspiren a disposar de plena sobirania. El risc pot estar en la no acceptació d’un lideratge, a partir del convenciment partidista i maniqueu que res que no surti de la pròpia formació política pot ser acceptable. O dit d’una altra manera, que el sectarisme més mesquí no prioritzi l’afany de protagonisme a l’interès general del país.

Un referèndum que no s'haurà d'organitzar a través d'aquesta legalitat, sinó malgrat aquesta, comptant amb complicitats i observadors internacionals. I aquí estem a punt de poder comprovar la voluntat real dels nostres líders i de les formacions polítiques que es diuen sobiranistes. Jo sempre he dit que la Llei de Consultes Populars estava mal plantejada perquè al capdavall imposa que la convocatòria d’un Referèndum sigui autoritzada des de Madrid. La Mesa del Parlament ja ha donat llum verda a l’inici del procés, seguint el que estableix aquesta llei, i no crec que hi hagi massa problemes per a aconseguir les firmes necessàries per a recolzar la convocatòria del referèndum sobre la independència. Però després vindrà l’hora de la veritat: la proposta, seguint l’articulat de la llei catalana, haurà de ser aprovada pel Govern espanyol, i no és difícil endevinar que a Madrid no estaran per respectar la democràcia ni per permetre que els catalans expressin la seva voluntat. El que no és tan fàcil d’endevinar és si la reacció del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat, serà la d’ajupìr el cap, encara que sigui fent una rabieta, o si faran un acte de dignitat i, malgrat el que diguin els espanyols i la legalitat (en aquest cas la legalitat aprovada des de Catalunya), convocaran igualment el Referèndum. Si fos així, si el Parlament de Catalunya apel·lés a la legitimitat per a desobeir la negativa del Govern espanyol, no em faria res de reconèixer que, malgrat la incongruència d’haver de negligir la llei catalana, aquesta Llei hauria estat útil. Ara bé, si al final s’acabés fent el paperina com va fer Ibarretxe, i no es celebrés el referèndum perquè des de Madrid ens ho neguen hauria estat una presa de pèl monumental.