Pàgines

dissabte, 3 de juliol de 2010

No els queda ni vergonya

La Presidenta del Tribunal Constitucional espanyol, Emília Casas, està disposada a demostrar i a fer encara més evident la baixesa moral de la institució que presideix, formada per polítics dels dos partits espanyols, mal camuflats de juristes. S’han passat quatre anys jugant, segons els interessos dels respectius partits, a fer veure que es miraven i remiraven l’Estatut, burlant-se dels catalans d’una manera indigna, traient i dosificant quan convenia filtracions de les seves deliberacions o hipotètiques propostes de sentència, en el mer pur estil franquista, per copsar el moment oportú i la reacció que podia tenir la seva sentència. I ara aquesta senyora té el desvergonyiment de dir que obrirà una investigació per esclarir com s’ha filtrat als mitjans de comunicació l’esborrany final de la Sentència contra l’Estatut?

Ja s’entén que les institucions judicials espanyoles recriminin i sancionin a aquells qui vulguin investigar els crims del franquisme!. El franquisme en el sistema judicial espanyol és ben viu, i per tant intocable. Aquesta era una de les estratègies típiques del General, sobretot en la seva darrera etapa: des de l’aparell de l’Estat es feia córrer una filtració per saber com seria rebuda per la població, i evitar-se reaccions hostils excessives; si els sectors més moderats del règim s’incomodaven gaire, aleshores deien que havia estat un rumor injustificat i ajornaven la decisió o la retocaven per a fer-la més digerible. I això és el que ha anat fent el Tribunal Constitucional durant aquests quatre anys: les seves deliberacions, els esborranys i dictàmens interns així com el posicionament de cadascun dels seus membres han estat sempre en mans dels periodistes, quan i com els ha convingut.

Seria de bojos imaginar que tantes filtracions com hi ha hagut fins ara d’aquest Tribunal Constitucional espanyol han estat filtracions involuntàries o no controlades per qui té la responsabilitat de dirigir-lo; seria posar en dubte, no ja la tendenciositat política dels seus membres (cosa que cap mitjà de comunicació ha posat en dubte mai, adscrivint cadascú al bàndol corresponent, i fins i tot parlant de transfugisme en algun cas), sinó moltes coses més que afectarien a la capacitació personal (que no jurídica, que en aquesta sentència els conceptes jurídics no hi pinten res). Senyora de Emilia Casas, ni digui més ximpleries afirmant que investigarà les possibles filtracions, perquè la seva Institució ha estat durant tots aquests anys un colador al servei d’uns interessos de partit(s). I si no ho havia vist fins ara, faci-s’ho mirar.