Pàgines

diumenge, 4 de juliol de 2010

Celebrem la Sentència com un "Adéu Espanya"?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
No tinc pas tan clar si el final de tot plegat acabarà essent positiu o negatiu per a Catalunya. El que sí que és cert és que en els darrers temps, darrers mesos, i no només amb la sentència contra l’Estatut, s’ha anat esberlant el que podia semblar una pau concertada, el manteniment d’un pacte políticament correcte, allò que alguns n’han dit pacte constitucional o equilibri de relació entre l’Espanya centralista i uniformadora enfront de visions més federals, confederals o sobiranistes. Era un equilibri que no agradava, evidentment als nostàlgics del franquisme, els qui continuen creient que la violència és una peça clau per al manteniment de les seves idees, com tampoc agradava als independentistes que hi veien un topall difícil de superar. No agradava ningú, però era una mena d’empat tècnic que permetia mantenir l’actual statu quo.

Els independentistes, tant a Catalunya com al País Basc, havien jugat fins ara la carta constitucional, perquè hi veien una fórmula d’avançar lentament sense el risc de trencadisses difícils de controlar, i de resultat incert. Quan es va iniciar la tramitació de l’Estatut, les cartes ja estaven marcades. Els sobiranistes, de tots els partits i lògicament també d’Esquerra, sabien que iniciaven el procés l’elaboració d’una llei orgànica espanyola, l’Estatut; estrictament espanyola encara que tingués la particularitat de poder deixar al poble de Catalunya la darrera paraula sobre si l’acceptava o no. De fet, era la penúltima paraula perquè ja sabien que aquest marc espanyol en el qual acceptaven jugar, potser amb el propòsit de fer-hi la darrera partida, preveia que al darrere hi havia un Tribunal Constitucional plenipotenciari; de la mateixa manera que la Constitució preveu que l’exèrcit sigui el garant de la unitat d’Espanya. El que passa és que, a Catalunya es van sumar els interessos dels qui volien arribar a esgotar, sense trencar, les possibilitats del marc Constitucional espanyol amb els interessos dels qui volien demostrar que havíem arribat al final de l’autonomisme i que havíem d’encetar una nova etapa sobiranista. Però ni uns ni altres no preveien que els qui trencarien el “pacte constitucional”, serien justament els espanyols i les seves institucions.

Ja ho vam veure quan al País Basc, una majoria parlamentària (aquella majoria que aquí sovint hem dit que necessitaríem per a fer el pas decisiu per a exercir el dret a decidir) va aprovar fer una consulta a la ciutadania amb declaració solemne del seu President que en va fixar la data i tot. Només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè tot quedés paralitzat, l’Ibarretxe es fes enrere, i arribés la frustració entre la població basca. Després, ja traient-se la careta de demòcrates, socialistes i populars van impedir que un sector important de la població basca pogués exercir el seu dret a vot, i amb aquesta estafa van guanyar les eleccions. I no va passar res. Els dirigents abertzales, precisament els qui optaven per la via pacífica i una sortida dialogada del conflicte, continuen a la presó, i el Govern basc es dedica a anar desmantellant les estructures mínimament normalitzadores i que amb tota la cautela del “pacte constitucional” havien aixecat els governs del PNB. L’objectiu dels socialistes i populars bascos és el mateix que l’objectiu, en bona part ja assolit, del Govern valencià: eliminar els signes d’identitat de país, inclosa o fonamentalment la seva llengua, i reduir el País Valencià a la costa del Levante espanyol, que fins ara havia estat la mina d’or de l’especulació urbanística a base de carregar-se el territori.

La primera reacció del President Montilla davant la sentència del TC va semblar aïrada, però com ell mateix advertia, tot va ser un foc d’encenalls, perquè pocs minuts després li devien recordar des de Madrid quins eren els seus superiors, i que això de la Presidència catalana és una delegació de funcions que circumstancialment li ha atorgat el partit. Perquè l’endemà el discurs ja va ser força diferent, i s’assemblava més al de Zapatero i al de la Chacón mostrant-se satisfets perquè la sentència pot tocar el moll de l’os de l’Estatut, però percentualment no deixa de ser una petita part del conjunt del text estatutari. I a més, el dirigent dels socialistes espanyols (que inclou els catalans), reblava el clau dient que amb la sentència, que es valora positivament, es dóna per tancat el procés autonòmic.

Podem celebrar amb cava (jo també ho vaig fer, naturalment) un “Adéu a Espanya”. Però tenim davant nostra una altra realitat: Socialistes i Convergents, que fins ara se sentien prou còmodes amb el repartiment del petit pastís autonòmic, i més ara que sembla que toca el torn de remenar les cireres als convergents, ens parlen de refer el pacte o de renegociar no sé què: què es pot negociar davant d’una sentència que ja és inapel·lable? De fet, el que estan dient és que miraran de trampejar la situació, aguantar el xàfec, sotmetre’s com va fer Ibarretxe a la decisió política dels espanyols, encara que sigui disfressada de Tribunal constitucional, i continuar administrant les engrunes que ens queden. Potser tenia raó Montilla quan deia que el poble català mostrarà el seu rebuig al carrer el dia 10 de juliol (que a Madrid no els farà ni fred ni calor), però sobretot decidirà quin camí vol emprendre en les eleccions de la tardor. I és allà on la por dels líders polítics a perdre els seus privilegis pot encomanar-se al conjunt de la societat catalana: ens podem trobar amb un Parlament similar a l’actual, amb la diferència no massa rellevant que el nou Govern sigui convergent. I dic no massa rellevant, perquè si tal com ens està anunciant l’Artur Mas, aquest Govern no està disposat a fer el salt a la legalitat i a liderar un procés cap a la plena sobirania i es refia només de la seva “astúcia”, com deia l’Oriol Pujol, vol dir que ben poca cosa canviarà des del punt de vista nacional. Si les forces independentistes, tant me fa que es diguin ERC, Reagrupament, Democràcia catalana o Unitat popular, no tenen prou força com per a condicionar decisivament el nou govern, el brindis dels catalans amb “L’adéu Espanya”, es pot convertir en un brindis dels espanyols amb un “Adéu Catalunya”, referint-se no a la separació de Catalunya sinó només a la idea d’una Catalunya sobirana.