Pàgines

dilluns, 5 de juliol de 2010

Quan la realitat se’ls escapa de les mans

Una de les poques esperances que podem tenir els catalans, encara que la idea seria aplicable al conjunt de la humanitat, és que als polítics i als qui remenen el poder des de l’ombra (o des de l’oficina bancària) la realitat se’ls escapi de les mans. Afortunadament, i amb això voldria ser optimista, la història ens demostra que en determinats moments s’endeguen processos que no havien estat previstos per les estructures del poder. I aquestes mateixes estructures, quan s’adonen que la situació se’ls escapa de les mans, canvien camaleònicament d’actitud i de criteri, encara que només sigui per a poder continuar exercint el poder.

Tots els partits catalans havien donat suport a la manifestació de dissabte que ve, amb la lògica oposició dels partits espanyols que fan de l’odi a Catalunya la seva principal, i única, raó de ser. El President Montilla, en nom del govern tripartit, havia afirmat que ells secundaven la iniciativa de la societat civil, i que per tant els deixarien tot el protagonisme; fins i tot havien deixat clar que ells no es col·locarien a la capçalera, sota el lema escollit per les entitats convocants, sinó unes passes més enrere amb una senyera com a pancarta. Però la iniciativa sembla que va prenent volada, i el que alguns havien imaginat que podia ser una forma de recolzament de la societat civil envers els partits polítics que vulguin mínimament defensar la dignitat de Catalunya, pot acabar prenen un altre caire. I és que les societats, mentre siguin vives, tenen la capacitat de prendre iniciativa pròpia. Inicialment, alguns sectors independentistes, en un exercici d’estupidesa majúscula, pretenien fer el gallet dient que es desmarcaven d’unes accions encaminades a recolzar un Estatut que ells rebutjaven; eren incapaços d’adonar-se de la realitat que tenien al nassos. Tothom sabia que ningú convocava per al dia 10 una manifestació per a protestar perquè ens hagin retallat o reinterpretat determinats articles de l’Estatut, sinó perquè no hi ha cap tribunal que pugui sobreposar-se a la voluntat d’un poble.

Molt més perspicaços han estat el Montilla (imagino que no pas ell, sinó els seus assessors i els seus superiors) i el Duran i Lleida, que s’han adonat que la iniciativa de la societat civil se’ls pot escapar de les mans. I ara els fa por que es tradueixi en un clam independentista. Per això Montilla reclama ara, contradient el que deia dies enrere, poder encapçalar la manifestació; a Madrid li deuen haver dit que si es veia obligat a donar-hi suport, com a mínim podia evitar la foto l’una gran massa de ciutadans darrere la pancarta de “Som una Nació. Nosaltres decidim”.