Ho he dit en altres ocasions: Catalunya no és una Nació sense Estat, sinó una Nació sotmesa a un Estat que li és hostil. La darrera víctima sembla ser que serà el campió del món de Bike Trial, a qui la Federació espanyola ha exclòs de la seva selecció, de cara al proper campionat a celebrar al Canadà, perquè va participar en un altre campionat on defensava la samarreta de la selecció catalana. També en els darrers campionats europeus d’atletisme diversos atletes catalans es van queixar de les traves que els havien posat des dels organismes esportius espanyols.
Al marge dels arguments estrictament identitaris, que són els que realment justifiquen el dret i la necessitat de disposar d’una selecció pròpia, sorgeixen sovint tot un seguit d’arguments fins a cert punt contradictoris. D’una banda, des d’alguns sectors catalanistes, s’ha pretès argumentar que Catalunya, si competís internacionalment, tindria un paper ben rellevant, en alguns casos capdavanters, en d’altres per davant de la selecció espanyola i en d’altres podríem fer-hi un paper equiparable al de tantes altres petites o mitjanes nacions; un argument innecessari perquè el dret a tenir una selecció no prové de la capacitat esportiva sinó de la identificació nacional. D’altra banda, també hi ha l’argument, més infantil o de més mala bava, de dir que anant junts podríem tenir més èxits esportius que anant per separat: no hi ha cap Estat independent, per petit que sigui, que renunciï a la pròpia selecció per sumar-se al carro guanyador d’una gran potència esportiva; Espanya mateix podria renunciar a presentar-se com a tal i afegir-se a la selecció nordamericana, i així guanyarien moltes més medalles olímpiques. Hi hauria encara un argument centrat més en la participació esportiva: presentant-se Catalunya i Espanya per separat hi hauria més atletes de l’actual Estat espanyol participant en campionats internacionals.
Però, els espanyols no s’estan de romanços. A ells els importa ben poc que puguin participar més o menys esportistes en competicions internacionals, o que es puguin assolir més o menys èxits; a ells l’únic que els interessa és la qüestió identitària, i l’interès polític d’evidenciar l’espanyolitat de Catalunya. I si per això han de perdre un campionat, deixant Dani Comas fora de la seva selecció, no tindran cap dubte que abans és la política que l’esport.
Al marge dels arguments estrictament identitaris, que són els que realment justifiquen el dret i la necessitat de disposar d’una selecció pròpia, sorgeixen sovint tot un seguit d’arguments fins a cert punt contradictoris. D’una banda, des d’alguns sectors catalanistes, s’ha pretès argumentar que Catalunya, si competís internacionalment, tindria un paper ben rellevant, en alguns casos capdavanters, en d’altres per davant de la selecció espanyola i en d’altres podríem fer-hi un paper equiparable al de tantes altres petites o mitjanes nacions; un argument innecessari perquè el dret a tenir una selecció no prové de la capacitat esportiva sinó de la identificació nacional. D’altra banda, també hi ha l’argument, més infantil o de més mala bava, de dir que anant junts podríem tenir més èxits esportius que anant per separat: no hi ha cap Estat independent, per petit que sigui, que renunciï a la pròpia selecció per sumar-se al carro guanyador d’una gran potència esportiva; Espanya mateix podria renunciar a presentar-se com a tal i afegir-se a la selecció nordamericana, i així guanyarien moltes més medalles olímpiques. Hi hauria encara un argument centrat més en la participació esportiva: presentant-se Catalunya i Espanya per separat hi hauria més atletes de l’actual Estat espanyol participant en campionats internacionals.
Però, els espanyols no s’estan de romanços. A ells els importa ben poc que puguin participar més o menys esportistes en competicions internacionals, o que es puguin assolir més o menys èxits; a ells l’únic que els interessa és la qüestió identitària, i l’interès polític d’evidenciar l’espanyolitat de Catalunya. I si per això han de perdre un campionat, deixant Dani Comas fora de la seva selecció, no tindran cap dubte que abans és la política que l’esport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada