Dels corrents crítics als projectes personals V

Puigcercós pot dir ara, ben orgullós, que amb dos anys ha aconseguit un partit cohesionat, sense veus discrepants, ni moviments crítics, ni corrents interns. Abans ja dominava l’estructura del partit, però ara domina el partit sencer. Té via lliure, de fet ja la tenia de feia temps molt abans de la desbandada dels que han anat a Reagrupament o a Solidaritat Catalana, per a imposar les seves tesis i aplicar el seu projecte. Les aprovacions a la majoria dels òrgans del partit seran per unanimitat, per aclamació.

No sé si queden, ni que sigui a títol individual, gaire veus discrepants amb l’actual direcció. Si algú té aspiracions a tenir algun càrrec intern, a ser candidat en algunes eleccions, ja sap que això és incompatible amb la crítica interna: qui es mogui no sortirà a la foto. Potser per això, devem quedar ja només aquells que des de fa temps hem renunciat a presentar-nos com a candidats de res; predisposició per a col·laborar si se’m demana, però res més. La “llibertat de visió” que insòlitament deia que havia recuperat Josep Lluís Carod Rovira en ser apartat de les llistes, jo no l’he perduda mai. La llibertat no té preu i no me la deixaria perdre per una poltrona.

Algú em pot argumentar que aquesta actitud personalista de Joan Puigcercós de fer-se un partit a la seva mida no és pas tan diferent del paper que poden fer Carretero a Reagrupament o Laporta a Solidaritat Catalana. Evidentment. I la veritat és que em preocupa ben poc el personalisme de qualsevol dels tres, i no em faria res de fer-me’n admirador i servidor fidel si amb el seu personalisme ens ha de portar cap a la independència. El que em fa por no és aquest personalisme, sinó la seva ineficàcia. En la mesura que algú personalitza el projecte, i elimina o margina tota discrepància, crítica o dissidència, n’assumeix també tota la responsabilitat. Tot el mèrit serà seu, i la responsabilitat del fracàs, també.