No sé si finalment s’imposarà el seny, i Carretero i Laporta arribaran a un acord per anar junts a les eleccions d’aquesta tardor. Seria una llàstima que no fos així. El cert és que hi ha una guerra oberta per ocupar posicions que a tot estirar es pot argumentar disfressant-ho de qüestions de procediment. Ningú es creuria, hores d’ara, que la impossibilitat d’arribar a un acord tingués res a veure amb estratègies polítiques i molt menys amb diferències ideològiques.
Tot i que Carretero ha afirmat en més d’una ocasió que cal una direcció clara i sense contemplacions, fent servir el símil del capità que té els soldats a les seves ordres, almenys mentre en sigui el capità, el cert és que ha generat a l’interior de Reagrupament una falsa expectativa de caràcter assemblearista i de regeneració política que alguns dels seus militants se l’han arribat a creure. D’aquí va venir el primer conflicte intern, a principis d’any, quan unilateralment el capità va canviar les regles de joc aprovades en una assemblea anterior per tal de retardar l’elecció de candidats electorals, pensant en poder-hi incorporar Joan Laporta. I ell mateix ha estat víctima de la seva estratègia: va deixar Reagrupament al ralentí per a poder-hi sumar l’ex president blaugrana, i ha estat probablement això el que ha fet veure a Laporta que el projecte de Carretero no prenia l’empenta necessària per a convertir-se en el revulsiu de la política catalana. I va tirar pel dret, capgirant la situació i encapçalant una nova Solidaritat Catalana, de manera que ara era ell qqui invitava els altres a sumar-s’hi. Carretero no va ser prou hàbil com per sumar-s’hi des del primer moment i aparèixer com a un més del cofundadors de la iniciativa, entre altres coses perquè es trobava lligat pels moviments previs del seu Reagrupament que ja havia elegit candidats sense comptar amb Laporta. I ara es veu amb la tessitura d’haver de reconèixer el seu mal pas i acceptar la proposta que li formulen des de Solidaritat, que ja és prou generosa.
Faci el que faci, pot no sortir-ne massa ben parat, personalment. De moment, ja hi ha alguns dirigents comarcals, com els de les terres de l’Ebre i els del Berguedà, que abandonen el vaixell i es posen a la disposició del capità Laporta; altres, els qui s’havien cregut les tesis assembleàries i regeneracionistes de Reagrupament, li tiraran en cara que anul·li els acords de la darrera assemblea per a acceptar el pacte proposat per Solidaritat Catalana. Faria bé de no deixar-se portar per l’orgull personal i actuar amb visió de país, pensant en la ineludible necessitat d’arribar a una candidatura conjunta. Com farien bé els Reagrupats que ara es passen a Solidaritat Catalana de no esgrimir arguments d’excés de personalisme de Carretero i de poc respecte per l’assemblearisme, perquè ja saben el que els espera amb el nou capità Joan Laporta.
Tot i que Carretero ha afirmat en més d’una ocasió que cal una direcció clara i sense contemplacions, fent servir el símil del capità que té els soldats a les seves ordres, almenys mentre en sigui el capità, el cert és que ha generat a l’interior de Reagrupament una falsa expectativa de caràcter assemblearista i de regeneració política que alguns dels seus militants se l’han arribat a creure. D’aquí va venir el primer conflicte intern, a principis d’any, quan unilateralment el capità va canviar les regles de joc aprovades en una assemblea anterior per tal de retardar l’elecció de candidats electorals, pensant en poder-hi incorporar Joan Laporta. I ell mateix ha estat víctima de la seva estratègia: va deixar Reagrupament al ralentí per a poder-hi sumar l’ex president blaugrana, i ha estat probablement això el que ha fet veure a Laporta que el projecte de Carretero no prenia l’empenta necessària per a convertir-se en el revulsiu de la política catalana. I va tirar pel dret, capgirant la situació i encapçalant una nova Solidaritat Catalana, de manera que ara era ell qqui invitava els altres a sumar-s’hi. Carretero no va ser prou hàbil com per sumar-s’hi des del primer moment i aparèixer com a un més del cofundadors de la iniciativa, entre altres coses perquè es trobava lligat pels moviments previs del seu Reagrupament que ja havia elegit candidats sense comptar amb Laporta. I ara es veu amb la tessitura d’haver de reconèixer el seu mal pas i acceptar la proposta que li formulen des de Solidaritat, que ja és prou generosa.
Faci el que faci, pot no sortir-ne massa ben parat, personalment. De moment, ja hi ha alguns dirigents comarcals, com els de les terres de l’Ebre i els del Berguedà, que abandonen el vaixell i es posen a la disposició del capità Laporta; altres, els qui s’havien cregut les tesis assembleàries i regeneracionistes de Reagrupament, li tiraran en cara que anul·li els acords de la darrera assemblea per a acceptar el pacte proposat per Solidaritat Catalana. Faria bé de no deixar-se portar per l’orgull personal i actuar amb visió de país, pensant en la ineludible necessitat d’arribar a una candidatura conjunta. Com farien bé els Reagrupats que ara es passen a Solidaritat Catalana de no esgrimir arguments d’excés de personalisme de Carretero i de poc respecte per l’assemblearisme, perquè ja saben el que els espera amb el nou capità Joan Laporta.
1 comentari:
Amic Josep
cal matisar dues coses:
1) En Carretero va canviar les regles de joc després de que la 2a. Assemblea ho aproves pel 82%. Ho va fer perquè alguns, justament els que ara estan posicionar-se a la direcció "provisional" de SCI o DCat(encara no sé que són) , havien exportat el pitjor d'ERC de les martingales i intercanvi de favors a canvi de suports. Estaven reproduint el cancer que ha fet malbaratà ERC.
2)La veritat és que en Joan Carretero va pecar d'innocent i es va confiar amb Laporta. Però que hauria passat si haguès decidir passar del que era en aquell moment el president del Barça, quan deia que es sentia "reagrupat moralment" i que estava totalment d'acord amb els objectius de RCat?. Tothom i jo el primer, hauria pensat que en Carretero és el típic lider que cultiva el seu hortet per a ell i per això desaprofita una ocasió única per accedir al gran public. Si no hem parat de sentir com s'acusa RCat i el Carretero de ser sectaris , imaginat si haguessim donat carbaçes al Laporta?
Jo penso que a "toro pasado" sempre es poden trobar "pegues", però val més pecar de ser generosos i oberts, que de tancar-nos i barrar el pas, a teoricament persones que podren fer forat a l'electorat per poder avançar cap a la independència.
Perquê justament Josep, aquest és l'únic objectiu i si cal anteposarem tot, fins i tot l'organitzaciò per aconseguir-ho.
El problema és que alguns ho saben i es volen aprofitar per veure si aixì ells es queden amb tota la feina que s'ha fet fins ara.
Per acabar, no facis molt de cas al que surt respecte a la fugida de associats de RCat per ser militants de DCat o SCI. Molts que han marxat, fa setmanes o mesos que ja no assistien a les reunions, per exemple la del baix Ebre i els del Baix Camp, fa mesos que deien que plegarien. Al Bergarà ha plegat el qui va voler ser el coordinador i va perdre, perquè malgrat va voler apuntar al darrer moment (unes 4 hores abans d tancar el termini per poder votar) un 6 amics i coneguts seus, per sorbresa i aixì deixar menys marge de maniobra al seu contrincant, es va trobar que , per un error burocratic, el llistat de l'endemà no hi constaven i per tant no van poder votar i per això va perdre.
Per tant, ni era el coordinador i els que han marxat són el bàndol perdedor i no són pas la majoria com diu les notices.
En definitiva, tu que conèixes com se les gasten els aprenents de bruixots que les JERC i ERC ha creat, sabràs de que parlo.
En tot cas, seria increible que al final en Puigcercós , Carretero i Laporta, arribessin un acord. Encara podriem salvar els mobles. Però ho veig molt i molt dificil. Per desgràcia ERC potser gràcies aquest penós espectacle, encara guanyarà un o dos diputas, gràcies no a més vots, sinó a l'abstenció que augmentarà. No penso que ni Laporta ni nosaltres si anem separats passem el 3%
Salut i Independència
Publica un comentari a l'entrada