Pàgines

divendres, 6 d’agost de 2010

No és fàcil admetre els errors

És dur haver d’admetre, i més públicament, un error. En política, tots els grups i dirigents llancen a diari propostes i proclames, fan pronòstics i plans de futur, però la majoria de les vegades res no surt com havien previst. La lògica, una lògica empresarial per exemple, faria que es fes una autocrítica, s’analitzés què havia fallat i en conseqüència s'esmenessin els errors. Però aquí aquesta lògica no funciona. Es pot afirmar amb la mateixa rotunditat qualsevol cosa i al cap de poc exactament la contrària, però sense admetre mai que la primera era errònia. La culpa és sempre de la realitat que no es comporta mai tal com s’havia previst.

Ho hem vist amb la crisi econòmica que es va passar de defensar que en situacions de crisi s’ha de recórrer a l’endeutament per a poder atendre els qui més la pateixen, a fer pagar precisament a aquests el cost de la crisi que havien generat uns altres. Ho veiem a diari quan els socialistes catalans s’entesten a predicar una mena de federalisme espanyol que ells mateixos, d’acord amb les instruccions dels seus superiors, rebutgen de ple a Madrid. Ho veiem en la munió de plataformes sobiranistes que clamen permanentment per la unitat de l’independentisme, i davant la manca d’acord encara que n’hi ha tenen la pensada de crear-ne una de nova.

Un cas més dolorós pot ser el d’ETA. Tot sembla indicar que, des de fa temps, i encara que potser no de forma unànime, hi ha la voluntat deixar les armes precisament perquè s’adonen que justament la mateixa violència pot ser un fre per a assolir la independència, que podrien tenir a l’abast de la mà emprant només la força democràtica. Per ells és difícil admetre que tant d’esforç, tants sacrificis, tants morts i tants empresonats, ha estat un error. Ho podrien maquillar argumentant que la violència va ser útil i necessària fins a un determinat moment, però que ara ja no ho és. Però tot i així costa de trobar el moment i la forma de fer el pas, tenint en compte el llast que arrosseguen que inclou els seus morts, els seus presos i els seus familiars, a qui deuen un respecte. Malgrat tot, ens podríem trobar en un final d’etapa, boicotejat això sí pel Govern espanyol interessat en la continuació de la lluita armada i impacients per la manca d’atemptats. Només faltaria que ETA trobés la manera de reconèixer, sense trair-se a si mateixos i sense humiliacions excessives, que com a mínim és un error continuar per aquesta via.