Pàgines

dissabte, 7 d’agost de 2010

Unitats que resten i unitats que sumen

Em va semblar un mer gest de cara a la galeria que Joan Laporta fes una crida a CiU i a ERC perquè formessin una gran aliança electoral, a la qual ell donaria suport. Laporta en sabia sobradament la resposta, i de fet no era sinó un formalisme per a poder justificar després que, en no haver-hi una candidatura unitària, ell tirava pel dret creant Solidaritat Catalana. De fet, és el mateix camí que ha fet després Carretero enviant una carta a Puigcercós i a Laporta per pactar una coalició independentista. També sabia d’entrada que les possibilitats d’èxit eren nul·les, i només pretenia presentar-se igualment com a valedor de la unitat per a justificar després el seu full de ruta personal.

Aquests dies que sembla que tothom clami a favor de la unitat independentista, dóna la impressió que molts oblidin o facin veure que no saben que hi ha unitats que no sumen, sinó que resten. Anant per separat, sembla clar que CiU guanyarà les eleccions, que Esquerra pagarà els errors comesos els darrers anys i està per veure fins on arriba la davallada, així com queda la incògnita de saber les possibilitats reals que una altra força independentista entri al Parlament. Una hipotètica aliança de convergents i republicans no faria sinó restar vots: hi ha molts convergents i sobretot gent d’Unió que deixarien de votar aquesta gran coalició, com també ho farien molts republicans a qui no faria cap gràcia emetre el seu vot amb l’Artur Mas com a cap de llista. Això mateix s’esdevindria si ara Esquerra s’avingués a formalitzar cap mena d’acord electoral amb Carretero: ningú entendria que havent marxat del partit per crear una nova formació, ara resultés que de bones a primeres tornessin a presentar-se plegats. No ho entendrien ni els reagrupats, molts dels quals esquinçarien les cartes, ni molts republicans.

Quan parlem de la necessitat d’una candidatura unitària, si volem ser seriosos, ens hem de circumscriure a Reagrupament i a Solidaritat Catalana, sense pretendre embolicar-hi ni CiU ni ERC, que han de fer el seu paper en solitari. I no solament això; per més que tothom vulgui exhibir una munió de sigles, grupets i grupuscles, en realitat els dos únics moviments que poden generar una certa il·lusió i que tenen alguna possibilitat d‘esdevenir un revulsiu per a la política catalana són els liderats per Carretero i Laporta. La resta no aporten gaire més que confusió i en alguns casos més aviat poden crear reaccions negatives. Per tant, l’única unitat que electoralment suma és la de Reagrupament i Solidaritat. Una altra cosa serà la unitat d'acció en el nou Parlament per a les grans qüestions de país. Les crides a la unitat que es fan públicament per totes dues bandes no són sinó pavonades per veure qui se suma a qui, per veure qui en serà el cap visible. I això és una qüestió que haurien de resoldre, com més aviat millor, ells dos amb discreció i cara a cara.