Pàgines

dilluns, 9 d’agost de 2010

El mite de la premsa solvent

Una vegada més hem hagut d’assistir al trist espectacle d’una premsa estrangera sense gaire manies ni rigor periodístic a l’hora d’analitzar la realitat catalana. L’aprovació al Parlament de Catalunya de la Iniciativa Legislativa Popular que prohibia les curses de braus ha despertat algunes reaccions com a mínim insòlites. És el cas de publicacions teòricament solvents com ara “The Economist” que arribava a qualificar Catalunya com "el país de les prohibicions".

Cap periodista mínimament informat i de professionalitat contrastada podria fer una afirmació d’aquesta mena, quan arreu d’Europa hi ha infinitat de lleis i normatives proteccionistes, siguin del medi ambient, de protecció dels animals o de salvaguarda del patrimoni. I és normal que sigui així, en la mesura que aspirem a unes societats més respectuoses amb el nostre entorn. I quan encara a casa nostra no s’ha esvaït la preocupació per les noves normatives europees tan restrictives pel que fa a l’ús dels focs d’artifici en les nostres festes tradicionals, que no representen cap perjudici per a res ni per a ningú, sembla inconcebible que algú hagi escrit una cosa així. I, sobretot, que no hi hagi hagut cap professional del mitjà de comunicació prou honest i competent com per advertir que era una informació tergiversada, gens contrastada i elaborada des d’una òptica estrictament partidista.

Una primera explicació, que no s’ha de descartar, és que la solvència i el rigor que s’atribueix a determinats mitjans de comunicació de prestigi europeu no estigui prou justificada. Hem vist, per exemple, com d’un dia per l’altre, alguns mitjans de comunicació anglesos han passat de qualificar la situació econòmica espanyola a tocar de l’abisme, comparant-la amb la grega, a fer-ne els elogis més encesos. És possible també que l’interès d’aquests mitjans pel que pugui esdevenir-se a “Espanya” no els justifica enviar-hi un corresponsal mínimament competent, ni els preocupa massa la seva fiabilitat. Però hi ha una altra raó, probablement més definitiva: Catalunya no existeix. I en no existir, els mitjans de comunicació europeus no hi tenen corresponsalies; de manera que són els corresponsals de Madrid els qui, des d’allà mateix i a partir del que poden llegir a El Mundo, la Razón o l’ABC, elaboren les seves cròniques sobre Catalunya des d’una òptica política molt concreta, que a Catalunya resulta ser residual..